Malgrat la tendència entre el fusterianisme a la literatura d´idees, molt pocs dels seus autoanomenats deixebles la practiquen. Potser si aparquem l´apostolat, siga Toni Mollà el que insisteix amb dietaris de reflexions més cosmopolites. Literatura autobiogràfica de caràcter assagístic, com ara Tot entra en el pes, el seu últim llibre que es presenta la setmana que ve. Un repàs molt personal que comença quan celebra el seu cinquanta aniversari a Nova York, i que repassa els últims anys on ha estat protagonista involuntari, com ara el tancament de Canal 9, o la decepció d´això que els polítics d´esquerra valencians anomenen Botànic, o siga un jardí de flors.
Mollà aboca en Tot entra en el pes tota la sinceritat possible, alliberat per fi de les seues hipoteques laborals i polítiques, difícil per algú que ha fet de l´èxit del primer Canal 9 el fenomen comunicatiu més transcendental entre els valencians, o del desencís de la política, ara precisament que governen els «seus». Per això té un valor especial el seu nou llibre. On reconeix, amb la ironia marca de la casa, determinats errors i parla per primera vegada del seu treball com a «negre» literari i polític. Passatges impagables del llibre.
Destructor de mites, des d´Eliseu Climent fins a eixos concursos literaris arreglats, Mollà somnia amb un país impossible, on la raó s´impose a la improvisació, o els responsables públics siguen almenys una miqueta llegits. La decepció pels temps líquids traspua un text ben armat per entendre els últims anys, com la desfeta del poder popular i la irrupció esperançadora de les forces progressistes valencianes, amb la ràpida decepció, almenys en l´àmbit de gestió cultural.
Mollà té molts llibres publicats, però la seua gran obra va ser crear el valencià de Canal 9, potser el consens mai celebrat entres els valencians, igual per això ha quedat fora de la nova televisió pública.
Publiquen set «propines» de Tot entra en el pes, amb un títol periodístic per fer-se una idea de per on van els trets.
Hem pujat a l´Empire State en fer-se fosc. El pla de picat des de la terrassa té un poder euforitzant sense rival. Nova York, des d´allí, és una ciutat immergida en un deliri fascinant al qual m´és impossible resistir. Quanta raó que tenia Joan Miró: «Oh, quines vitamines, aquesta ciutat és un tònic, aquesta ciutat és un metge!» En acabant, hem sopat al Balthazar, a Spring Street, al cor del SoHo, a un pas de Canal Street, aquell carrer que marca el territori de Chinatow i Little Italy. Menjar de regust afrancesat i Cabernet Sauvignon de Califòrnia és una tria prudent i contrastada per a entrar en una edat ja de meréixer. En tornar cap a l´hotel, a Bryant Park, darrere de la Biblioteca de la Cinquena Avinguda, hi havia una animació inusual. Ens hi hem acostat encuriosits. Una pantalla blanca presidia el cap del parc que dóna a la Sisena. L´esplanada era plena de gent amb cadires, tauletes de platja i sacs de dormir escampats. De sobte s´ha fet un silenci religiós. Començava en aquell instant una funció de cinema a l´aire lliure, en ple Manhattan, entre gratacels! Ens hem estirat sobre la gespa i hem vist Annie Hall, una declaració d´estima a la ciutat de Nova York.
L´arribada a la universitat va comportar la descoberta de la ciutat i de la cultura urbana, tan diferent a l´heretada per la tradició. Fins llavors, les eixides de Meliana i de l´Horta havien estat comptades. Coneixia tots els camps de futbol de les competicions «regionals», el calendari i l´ambient de les festes de la rodalia, amb el Titi, Rosita Amores i Antonio Amaya com a plats forts. La primera vegada que vaig entrar al Barri del Carme, vaig caure literalment de tòs, com si m´hagueren amollat a milers de kilòmetres del meu espai vital. «Aquell que mai no havia vist un riu, la primera vegada que se´l trobà va pensar que era l´oceà», va escriure Michel de Montaigne. El descobriment de la ciutat va representar, d´una manera complementària, la iniciació en la morfologia de la nit. La nit del Barri del Carme era un món en què l´estrany era jo. L´exploració dels seus cafès va esdevenir una activitat addictiva, un programa complet de reeducació general bàsica. Aprovat amb profit gràcies a la insistència d´alguns mestres veterans. Malgrat la metamorfosi d´aquell barri, encara avui, de tant en tant, m´agrada de passejar-hi sense rumb com si hi arribara per primera vegada, bambant com el flâneur de Charles Baudelaire i Walter Benjamin, a la recerca del no-res, que és l'objectiu metafísic definitiu.
El 9 d´Octubre de 1989 era el nostre dia D, una data marcada en roig sobre els calendaris de paper que omplien els despatxos. S'acostava la tardor, i els aiguats estacionals del Mediterrani ho van accelerar tot. Sense estar a punt, vam eixir a l'aire. El 2 de setembre, Xelo Miralles va entrar a cada llar del país perquè els valencians fórem sabedors que el Segura estava a punt d´eixir-se´n pels marges i que, en les hores vinents, les pluges podien intensificar-se a tot el territori. Vicent Gómez no tenia el Meteosat instal·lat, però en un no-res va convertir-se en la veu autoritzada en qüestions metereològiques d´un país acostumat a mirar el cel en l'entretemps. Una vegada batejats per la meteorologia, el director general va decidir que oferiríem un Castelló-Reial Madrid de lliga que havíem adquirit per mitjà de la Forta. El 9 de setembre debutàvem a Castàlia, amb Miquel Àngel Picornell a la locució, que s´havia passat la setmana veient vídeos i repassant amb un assessor lingüístic locucions, frases fetes i vocabulari esportiu que, en gran mesura, jo mateix havia adaptat de la pilota valenciana. Al minut 10, la pilota ja havia fet un ciri, els interiors del Castelló teixien una trena i els laterals de llança pujaven al servici de còrner i la treta de banda. La innovació lingüística arribava al futbol també des de zero, sense acadèmies ni diccionaris redundants. El 2 d´octubre, Francesc Bayarri i Esperança Camps inauguraven Ràdio 9 amb un butlletí de notícies des de la seu de Blasco Ibáñez. «Bona nit. Ràdio 9 comença ara les emissions regulars ...» Finalment, el dia 9 van començar els programes de televisió. Diego Braguinski va obrir aquell foc: «Hola, bon dia. Hui, 9 d'Octubre, comencen les emissions regulars de Canal 9». Xelo Miralles va ser també la cara del primer informatiu, realitzat per un jove Luis Lizarán. (...) Mentre ho festejàvem a la cafeteria del CPP de Burjassot, començava la projecció de Casablanca en versió inoblidable de Marisa en la qual Ovidi Montllor doblava la veu de Sam. Passen els anys que passen, sempre ens quedarà Casablanca.
Ma mare va faltar el segon dia de Nadal, a casa, als braços del meu germà. Feia dies que no es trobava bé. Cada nit, els meus germans o jo anàvem a ajudar mon pare a gitar-la. Aquella nit em corresponia anar-hi a mi. Vora les nou, el meu germà em va telefonar per dir-me que no calia que hi anara, perquè ell, que viu a la vora, hi havia passat a fer una miradeta. Nosaltres érem a Foios, sopant a ca Ximo i Rosario. Va sonar el mòbil quan ja érem a taula. «Toni, vine-te´n», em va ordenar enèrgicament el meu germà. «La mare, la mare, vine-te´n, que la mare se´n va». Supose que no vaig tardar ni deu minuts a arribar a ma casa —a la casa dels meus pares. El portal de baix, al carrer del Sol, era obert. Vaig pujar tan ràpidament com vaig poder. Em vaig trobar la meua germana al replà del primer pis. «No hi ha res a fer. La mare s´ha mort». Vaig entrar corrent a casa. Mon pare, desencaixat, era dret al menjador, al costat de la cadira de braços on solia asseure´s ma mare, amb la mà esquerra agafant-se el front com feia quan tenia una preocupació que no sabia com resoldre. La llum de l´habitació dels meus pares era encesa. Hi vaig entrar sense fer soroll, com qui demana permís. Ma mare era estirada a la vora dreta del llit, al seu lloc, immòbil, com si s´aguantara la respiració. Tenia un rictus serè. Li vaig posar la mà al front en un acte inconscient, com em feia ella a mi de menut, ritualment, quan jo li deia que no em trobava bé. Encara era calenta. Li vaig agafar les mans, ertes, inexpressives. Va entrar-hi la meua germana. «No hi ha res a fer, el cor ha deixat de bategar. Hem cridat el metge perquè en certifique el traspàs. No tardarà gens». Va arribar-hi el meu nebot Càndid. Va besar ma mare d´una forma tan tendra que em va emocionar. Jo, seguidament, també la vaig besar. Càndid i jo, a banda i banda del llit dels meus pares, com si férem guàrdia a ma mare, ens miràvem, incrèduls, quan va arribar el metge i ens va fer eixir a tots de l´habitació, llevat de la meua germana. En eixir, el metge ens va donar el condol. Ma mare havia mort oficialment.
La meua vida laboral en el sector públic arriba a la fi. Ho haurem d´acceptar amb bona disposició, vinga el que haja de venir. He tingut de tot durant aquests anys. Però no me´n puc queixar, vist a l´engròs. Els meus avis i els meus pares van ser treballadors manuals. Gràcies a ells, jo he pogut viure d´un treball sense inclemències naturals ni físiques, a recer d´una educació formal que ha estat el meu ascensor social. N´estic orgullós: del que m´han deixat en herència els meus avantpassats i del que m´he construït amb l´ajuda de quatre persones comptades. Són la meua gent per sempre. (€) Una part de la meua manera de veure la vida, construïda en paral·lel a la vida professional, s´ensorra, i no sé si estic a punt per a assumir-ho. Com he de mirar demà un govern que ha fet mans i mànegues per a condicionar aquesta sentència? Com he de mirar alguns consellers d´aquest govern suposadament amic amb els quals he compartit complicitats, taula i confidències? Alguns dels consellers per als quals he escrit discursos —debades!— que han pronunciat en congressos dels seus partits o a les mateixes Corts Valencianes? Em sent enganyat políticament, i això no és cap novetat en la meua biografia. Tinc la cotna endurida a colp de desenganys. Però ara em sent traït personalment, i això esgarra afinitats bàsiques i em provoca una desconeguda sensació d´ois. La política, per desgràcia, no és un espai de joc net, massa que ho sabem a aquestes alçades. La paraula no hi té valor i la mentida i el simulacre hi ha esdevingut la mare de totes les normes. Però, amb la paraula, s´enfonsa l'escalfor de la confiança. De la confiança en la política, però, sobretot, de la confiança en una gent que, així ho havia cregut, també era la meua gent.
El 14 de setembre del 2015, el diari Levante i el setmanari El Temps informaven que el sociòleg Vicent Flor seria el nou director de la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València, governada pels partits del Botànic. Em va sorprendre, per tant, la convocatòria pública de la plaça al Butlletí Oficial de la Província. Però vaig pensar —digueu-me innocent— que, si les autoritats apostaven obertament per Flor, podien haver-ne fet el nomenament directe. Si la plaça eixia a concurs, vaig tornar a pensar —més innocència!— era per l´interés a valorar candidatures diferents. Com que el tancament de RTVV m´havia deixat a l´atur, com que complia els requisits i podia aportar un currículum digne, vaig presentar-hi candidatura. (...) El 22 de desembre, dia de la loteria, la premsa va publicar que Flor, tal com havien avançat dos mesos abans, dirigiria el Magnànim, i n´anunciava la presentació a les dependències de la Diputació. Vaig consultar el Butlletí Oficial. El nomenament no havia estat publicat! Tanmateix, l´endemà, segons recollia la premsa, Flor s´incorporava al nou lloc de treball. El 24 de desembre, vaig presentar al Registre una petició d´informació sobre els criteris de baremació, identitat del tribunal avaluador i causes per les quals s´havia adjudicat la plaça fora de termini. (...) El mateix 24, el Butlletí publicava el nomenament de Flor i especificava que alguns aspirants, entre els quals jo mateix, «no s´han valorat perquè no han presentat la titulació exigida a les bases de la convocatòria». (...) Potser vaig ser-ne exclòs per ser doctor i no llicenciat en Sociologia? (...) El 28 de desembre, dia dels innocents, la vicepresidenta de la Diputació, Maria Josep Amigó (Compromís) i el diputat de Cultura, Xavier Rius (Compromís), amb la presència de Mònica Oltra (Compromís) van presentar Vicent Flor com a director gerent del Magnànim, el qual hi va exposar el Pla Estratègic de la institució. Un Pla redactat —se suposa— en només 4 dies, que són els que van passar des del seu nomenament! A preguntes de la premsa, Xavier Rius, agutzil de professió, hi va destacar que el nomenament l´havien fet els tècnics de la Diputació. (...) El 15 de gener vaig presentar al Registre un recurs contra la meua exclusió i la petició que es tornara a fer la valoració, atés que reunisc tots els requisits. No he rebut cap resposta. (...) La Diputació ha fet servir un concurs públic per a emblanquinar un acte de nepotisme autoritari. Un «frau d´afinitat», en dirà el sociòleg, que és una manera de dir una estafa. (...) Cuerpo a tierra que vienen los nuestros, deia el clàssic€
David Rieff, fill de Susang Sontag, acaba de publicar un suggeridor llibre intitulat Elogio del olvido. El llibre dissecciona, amb gran erudició, els interessos que s´arreceren sota les diferents maneres de recordar —i també d´oblidar, quan això convé. Segons Rieff, la majoria dels intel·lectuals jueus, per exemple, s´autoimposen com un precepte l´obligació de la memòria. Però els lectors de Philip Roth, d´inequívoca cultura jueva, sabem que l´escriptor insisteix sovint en la necessitat de «recordar oblidar». «Quan les coses reals ja no són el que eren», deia per la seua banda Jean Baudrillard, «la nostàlgia assumeix el seu significat més complet». Aquest darrer és el gran perill de la literatura autobiogràfica, pense mentre enllestisc aquest dietari de costos i guanys. De fet, la percepció del passat canvia segons els esdeveniments del present i pel mateix fet de recrear-los literàriament. «Sempre passa el mateix riu, i sempre les seues aigües són diferents», diu la sàvia sentència d´Heràclit. I, certament, el flux de la vida és incessant, però poc compassat ni canònic. Cadascú hi respira entre la voluntat tenaç i l´atzar inesperat. Entre allò que som per origen involuntari i allò que hem aconseguit amb esforços afegits. En unes èpoques, d´una forma plàcida; en unes altres, turmentat pel dolor de l´edat. El pas del temps no és sinó l´aigua del riu d´Heràclit: constant, però renovada al pas dels dies. I a l´hora de passar comptes, si val la pena de passar comptes, com diu la meua amiga Rosario, «tot entra en el pes».
