Europa és una cruïlla de tradicions culturals d'intensitat variable segons l'època i el territori. Grècia -que ara viu temps de fallida- hi va aportar el solatge de la racionalitat, reelaborada i aigualida amb el pas dels segles. Roma -ocupada ara pels bàrbars interiors-, la institucionalització de l'ordenament jurídic, algunes de les principals xarxes de comunicació transnacional i les llengües de l'Imperi. «Qui té llengua de Roma ve», diu l'aforisme etnocentrista de Joan Fuster. D'altra banda, el cèlebre corredor mediterrani que ha de connectar la nostra façana litoral amb el cor industrial i comercial continental no és sinó una versió impura de la Via Augusta, senda de mercaderies i persones des de segles abans de Crist.
L'element cristià hi té gran rellevància encara avui, inclosa la França laica i republicana. Els imaginaris simbòlics i la moral pública que se'n deriven són d'origen cristià -judeocristià, ben mirat-, amb les tonalitats que modulen també el territori i les mentalitats aparellades. El Renaixement i la Il·lustració -que assenyalen l'individu i la democràcia deliberativa com a valors forts -són concepcions complementàries que perfilaran les formes modernes d'aquella Europa engendrada per grecs i romans. La Il·lustració -la «darrera revolució de la ment»- impugna, en primer lloc, el prejudici atàvic i el providencialisme religiós que hi feien de llast. Una revolució ambivalent, que va encendre els llums del pensament modern, però també les seues perversions. El resultat, noves jerarquies socials i polítiques que marquen una fita fronterera en la línia del temps. A França, a Gran Bretanya i a Alemanya, fonamentalment. A l'estat espanyol, sempre a part, la Il·lustració i el sistema sociocultural connex fracassaren davant del Vivan las caenas que resumeix una sensibilitat essencialista de ser espanyol. Entre nosaltres, el valor de la democràcia i del pluralisme no han passat de catecisme de minories afrancesades i elits sota sospita. Dues repúbliques avortades, una dictadura feixista i una democràcia tutelada fins ara mateix en són la mostra.
La Il·lustració, siguem justos, no va parar tampoc el feixisme: la darrera monstruositat europea. No siguem papanates. Europa són dues guerres mundials, l'autoritarisme en totes les seues expressions i els ous d'unes serps que han nidificat per tot el continent. Des de la Grècia i la Roma fundacionals fins al «nord enllà» que, segons Salvador Espriu, era «culte, desvetlat i feliç». Una Europa a punt del col·lapse que pot esgarrar per totes les costures la cultura comuna -entesa com «el conjunt dels símbols, valors, normes, models d'organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la forma de vida d'una societat». Els polonesos, els hongaresos i els italians l'estiren per ací, els partidaris del Brèxit britànic l'estiren per allà i els espanyols recuperen un ésser identitari metafísic que els impedeix cap mena de mutació. I, tanmateix, potser l'única alternativa europea és una nova «il·lustració radical», per dir-ho amb el concepte de Philipp Blom en Gente peligrosa. El radicalismo olvidado de la Ilustración europea. Una idea recollida ara entre nosaltres per la perillosa Marina Garcés en el suggeridor llibret Nova il·lustració radical. Envaïts com ens trobem per la antiil·lustració dels nous autoritarismes per terra, mar i aire, em pregunte, desnortat, si és possible imaginar algun projecte cultural europeu més enllà de la nostàlgia?
