El Black Prince és un pub del barri de Kennington, al SE de Londres, com qui diu a un tir de fona del Tàmesis i del centre administratiu de la ciutat. Hi vaig posar els peus per primera vegada fa un parell d'anys per casualitat, com tantes coses importants de la vida. Ara en sóc un visitant assidu quan visite Londres, que sol ser bastant sovint. El Black Prince ocupa un edifici salvat de l'especulació immobiliària perquè, a diferència de les ciutats que tenim més a prop, l'administració no solament ha protegit l'immoble sinó també l'activitat que s'hi realitza: la vida social del pub. El districte de Lambeth ha categoritzat l'edifici i el consistori de Londres (que n'és l'entitat superior) en protegeix l'ús.
Les normatives municipals tenen una gran trascendència urbanística per al model de ciutat, però també cívica, ja que els pubs acullen bona part de la vida ciutadana dels londinencs -dels britànics, perquè al Regne Unit no hi ha poble sense pub com ací no n'hi ha sense campanar. El pub -abreviació de public house, casa pública- és un establiment on se serveixen les ales artesanals de la rodalia, però també cerveses d'importació, i plats de la cuina popular com ara els pies salats amb el farcit corresponent, o el popular fish and chips. Però el pub és alhora un espai de trobada del veïnat que treballa o resideix en l'entorn immediat. Per això, llevat del turista passavolant, els visitants de cada pub solem ser reincidents.
A Kennington, hi pots trobar més d'una dotzena de pubs. El Black Prince és un pub de tall clàssic, llum tènue i mobiliari fosc i desigual, allunyat de l'ostentació dels clubs de les classes altes. Al pub cada dia hi ha activitats col·lectives, des dels jocs de taula -i les concorregudes quiz nights- a la música en directe o els partits de les millor lligues europees de futbol. Fa un parell de mesos, vaig presenciar al Black Prince un memorable Barça-Tottenham de Champions, i més recentment un Chelsea-Arsenal de la Premier, dues experiències «culturals» quasi religioses en el país inventor del futbol. Però en paral·lel, el Black Prince fa de seu de la xarxa associativa del barri -les charity- i el voluntariat, tan important en la cultura britànica des de la Revolució industrial.
Els francesos -i, per extensió, l'Europa il·lustrada- tenen el cafè com a lloc de trobada i conversa superficial, que sol ser la millor. Els bascos, les societats gastronòmiques, els batzoki i les herriko taberna. Els bavaresos, les cerveseries; i els valencians, que en algun temps vam tenir casinos i ateneus, ara estem enfitats de cafès de franquícia i de casals fallers. El resultat són patrons diferents de cultura urbana i, finalment, d'allò que Robert Putnam anomenava el «capital social» en el llibre Solo en la bolera. Londres és la megalòpolis europea per excel·lència, per davant de París i de Berlín, una concentració poblacional procedent d'arreu del món, amb més habitants que alguns països. Una seu mundial del capitalisme financer i l'agent econòmic més rellevant del Regne Unit. Una ciutat cosmopolita i oberta, baula de connexió entre la vella Europa i l'eix Atlàntic. Però el pub és la més important de les seues institucions socials, una paret mestra que reforça llaços de confiança i de solidaritat enmig de l'individualisme incivil.
