Rafel Nadal va deixar el periodisme actiu després de quaranta anys (va dirigir El Periódico de Catalunya entre maig de 2006 i febrer de 2010), i des d'aleshores s'ha convertit en un dels escriptors més prolífics. La seua última novel·la El fill de l'italià ha guanyat el Premi Ramon Llull i ha estat una de les més venudes el passat Sant Jordi. És autor de Los mandarines (2011); Quan érem feliços (Premi Josep Pla, 2012); Días de champán (2014); La maldición de los Palmisano (2015) i La señora de Stendhal (2017).
Les històries de la Guerra Civil, en aquest cas de la postguerra, continuen donant molt de joc, com a «El fill de l'italià».
Els ambients de guerra i postguerra literàriament donen joc perquè treuen el millor i el pitjor de cada persona. Literàriament permet contrastar els personatges en situacions molt radicals i amb poques pàgines explicar bé els personatges. Sempre m'han agradat aquests períodes, inclús per a les obres traduïdes, perquè són històries universals.
Parteix d'un fet real, l'enfonsament del cuirassat «Roma», i del pas dels pocs supervivents primer per Maó i després per Caldes.
N'hi ha gent que quan parles de fets històrics diuen que fas història, novel·la històrica. Em documente molt i sóc molt detallista perquè fa el relat més universal. Ara bé, quan comence a escriure oblide la documentació.
Com ha fet la documentació per «El fill de l'italià»?
He anat tot un any a Caldes per parlar amb el protagonista, a Gènova a conéixer la família italiana, a Roma per parlar amb els supervivents, a Nàpols, a Sardenya on passa l'enfonsament i a Maó. He llegit dietaris d'alguns dels supervivents. Però no escric història, em quede amb el que he processat.
Se centra molt en el valor sentimental dels conflictes.
La postguerra va ser molt més dura del que hem explicat.
Sobretot la que explicava Gironella?
Sí, tot i que Gironella era un bon escriptor, i crec que s'ha sigut injust amb ell. Em sent republicà, però això no vol dir que siga una vergonya moltes de les coses que van passar a la rereguarda republicana. Una època que molts autors les expliquen en blanc i negre per posar més dramatisme. En blanc i negre eren les fotos, però la vida era en color. La gent intentava viure, i el més dur era que no els deixaven gaudir la vida. Els guanyadors als pobles passen a ser els guanyadors econòmics i abusen molt dels perdedors.
I l'únic que els queda és la il·lusió?
L'única forma de sobreviure és amb la il·lusió i els sentiments. Per això n'hi ha tranta tendresa en el llibre.
Amb un to europeista.
Caldes, que està relativament prop de la frontera, i com en molts pobles d'Espanya, desfila en molt poc temps bona part de la història més conflictiva de l'Europa de la meitat del segle XX. A Caldes es refugien xiquets aragonesos, famílies basques, parents de guerra. Després arriben 2.000 jueus al Balneari, després els italians, i quan marxen els italians arriben els alemanys. Una concentració d'Europa que permet un retrat de l'època.
Hem parlat de Gironella, també està Javier Cercas amb «Soldados de Salamina» a Banyoles i Nadal amb Caldes. La trilogia gironina de la Guerra Civil?
La gent identifica aquest paisatge històric amb molta facilitat, sobretot la gent jove, i després pots entrar en les passions i emocions de personatges.
Tot i el protagonista (Mateu), el paper de sa mare Joana i la dona, Neus, decanta el relat cap a una història de dones.
Les dones són fonamentals a la postguerra. Molts homes han mort, altres estan presos i deprimits el que tornen, per una guerra que no han entès o perquè s'han sentit traït en els seus ideals. I són les dones, que també podrien estar deprimides, les que treballen en les fàbriques, en el camp... El primer dia de postguerra, les dones s'han d'alçar per posar la casa en marxa i segueixen anant a treballar. Elles administren la misèria. Per això Joana és una perdedora de la guerra, no per raons ideològiques, sinó de classe o gènere. Té un matrimoni equivocat, perquè en aquella època no el podies ni plantejar-te la separació.
I en això arriben els italians.
Joana veu que la tracten bé. No és una història d'amor romàntic, més bé de necessitat, de companyia, d'un amor més pràctic. Aprén a descobrir-se a través dels italians, quan baixa a la plaça de bous de Girona i veu una rejoneadora poderosa, pensa que es pot ser dona i aclamada pels homes.
Rafel Nadal es destapa com un gran narrador després d'abandonar el periodisme actiu.
Algunes històries són d'ara, altres vénen de lluny, però al periodisme si tingueres més hores, més hores dedicaries. Durant els quaranta anys llarg de periodista era impossible. Les històries s'escrivien mentalment, a vegades quedaven en un guió i no podia anar més enllà.
Sis novel·les en vuit anys és una producció gairebé planiana.
Sí, perquè no faig res més. Tinc ara tres o quatre històries en marxa.
L'etapa d'escriptor és més satisfactòria que la de periodista?
No ranege de la meua etapa de periodista, però ara no podria tornar endarrere. Ara tinc dos anys per escriure 400 pàgines, això són matisos, blancs i negres i molts colors entremig. En el periodisme fas una editorial a les sis de la tarda, a la deu de la nit el diuen que no val perquè tot ha canviat, i l'acabes escrivint a última hora i t'acostumes a escriure a una velocitat que no el permet matissar.
Vaig exercir cinc anys a Catalunya i van descobrir una premsa molt cortesana.
Tots hem intentat treure molt exclusives, trobar la corrupció del pujolisme. Sempre el trobaves que els empresaris deien que era així, però després es feien enrere per no autoinculpar-se. Alguns periodistes ho hem passat malament perquè intentaven investigar, però no hi havia una tradició entre els jutges i els fiscals, i no t'ajudaven gens. Ara ha canviat una mica. La societat espanyola tampoc condemnava molt la mentida. Això no s'ha explicat bé. Als Estats Units està canviant, però si un periodista tenia la certesa que havia descobert un pufo, anava a veure el protagonista per confirmar-ho, si l'altre mentia, era més greu la mentida que la corrupció. Aquí no, la corrupció sí que acaba passant comptes a la política, però la mentida no, i l'autoinculpació no s'entén. Només si tens una prova documental pots acabar publicant la notícia.
Barcelona ha deixat de ser la capital cultural d'eixa Espanya perifèrica i plural?
És veritat que Madrid, i altres llocs com Màlaga, tenen ara una vitalitat cultural molt activa, amb el fitxatge de gestors culturals molt actius, alguns d'ells catalans. Quan algú denuncia un titànic cultural és perquè quan encara estàs cantant lloances ja estàs assentant les bases de la crisi futura. A Barcelona n'hi ha molta creativitat en totes les disciplines, però és innegable que la publicitat i les grans productes han marxat a Madrid.
En canvi no han millorat les relacions entre València i Barcelona.
Catalunya ha fet un error de prepotència indiscutible, fruit a vegades del sectarisme ideològic, i a vegades del de Madrid. No hem sabut venir d'igual a igual, en això s'han de revolucionar tots els que som actors culturals en llengua comuna, amb la denominació que siga.
Per què s'ha vist en l'obligació de fer una nota de l'autor al final del llibre.
És un llibre que podia haver anat amb el personatge real sense canviar els noms, però ho faig a petició de les filles. El protagonista i la dona no tenien problemes. El protagonista ara ho lamenta... Però les filles han descobert part de la vida del pare a través del llibre. Tot i que en la nota de l'autor es reconeix qui és qui. Però sempre podem dir que alguns episodis són fruit de la ficció.
Les filles són ara les nétes de l'italià?
Sí. El protagonista m'acompanya en algunes presentacions, ha signat alguns llibres. Ara té més necessitat que mai de descobrir moltes coses.
