De jove, quan començava a eixir a l'estranger, la visita de museus era un objectiu de primera magnitud. Per aquella època boirosa, les llibreries i els museus, amb el seu paper didàctic implícit, ens consolaven d'unes mancances geogràfiques que, almenys en el meu cas, també eren de classe. Les hores que dec haver passat a la Galleria degli Uffizi de Florència, al Louvre de París, a l'Illa dels museus de Berlín o als museus reials de Londres! Què sabríem nosaltres, fills de l'Horta i de la dictadura franquista, de mòmies il·lustres i quadres venerables sense els museus que han salvat una part del llegat cultural de la Humanitat? A quin preu, això no ho sabrem mai. Ben mirat, els museus diguem-ne històrics són fills del mecenatge blanquejador de consciències o -pitjor!- del paternalisme neocolonialista. Algunes de les seues peces simbolitzen el botí de la conquesta i altres -com la Dama d'Elx o Els Claustres de Manhattan-, el preu de mercat.
«Jo aconsellaria a tothom que vagi pel món» -escrivia Josep Maria de Sagarra fa molts anys- «que, en arribar en un poble, la primera visita que faci sigui la del mercat. El mercat explica la moral, la mentalitat i la vida pública i privada del poble. El mercat és sincer, molt més sincer que les esglésies, els museus, les biblioteques i els passeigs estilitzats». Conscientment o no, en el curs dels anys he seguit el consell de Sagarra, i ara preferisc passejar les ciutats a la recerca d'un cafè amable o un mercat multicolor que no perdre segons quines hores entre els murs solemnes dels museus. De fet, en aquest procés d'autoestranyament, per regla general, m'interessen més els edificis que allotgen els museus que no els seus continguts. El Museu Jueu de Berlín, dissenyat per Daniel Libeskind a Kreuzberg, és un cas a banda. L'edifici s'ho val, però la proposta museística aborrona. En cap altre museu del món he sentit un impacte sentimental més fort.
Però també és cert que els museus -les «catedrals de la modernitat», que en va dir algú- solen complir una funció urbanística de primer nivell. El Centre Georges Pompidou de París n'és potser el millor exemple. La seua construcció no va ser només una aposta museística sinó un impacte que buscava la regeneració urbanística, sociocultural i econòmica de l'entorn connex al Fòrum des Halles. Però, això al marge, els museus han adquirit, per a mi, a aquestes altures de la vida, un aire de cultura quieta i cerimoniosa que cada dia m'interessa menys. «En el fons», es preguntava Joan Fuster en un vell article, «un museu no és gairebé una combinació de cementeri i església?».
He passat uns dies a Torí, ciutat de cafès de ressonàncies literàries -de Pavese a Natalia Ginzburg i Italo Calvino, entre altres. Una ciutat que disposa, entre altres meravelles, d'un reconegut Museu del Cinema. M'hi vaig resistir a visitar-lo tant com vaig poder, però tres dies de pluja intensa m'hi van convéncer. Allà estant, passejant-lo amb curiositat apassionada, em va venir al cap de seguida el Newseum de Washington, museu dedicat al periodisme a la capital política del planeta. L'un i l'altre comparteixen la mateixa funció notarial sobre un món -el de la premsa i el cinema- que s'escola per les aigüeres del pas dels dies. L'un i l'altre són, ben mirat, una part molt rellevant de les cendres de la meua vida. Potser per això em resistia jo a visitar aquell magnífic museu de Torí.
