Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Escrit en minúscula

Sóc fill d'impressor. De tipògraf, li agradava dir a mon pare, i així constava, de fet, en el seu carnet d'identitat. Als catorze anys ja em guanyava algun diner de butxaca «fent sobres» -imprimint-ne les senyes del remitent, vull dir- en una Boston de pedal. Un exercici de coordinació psicomotor entre peu i braç reservat als aprenents del taller. També «col·leccionava» i «cosia» revistes i programes de festes, o recollia el paperot de la guillotina després que l'encarregat d'aquella màquina fascinant desbarbara la resma corresponent. Al cap de pocs estius, vaig començar a llegir proves perquè l'oficial introduira les correccions oportunes al marge dret d'acord amb un codi que no he oblidat mai. Jo mateix les portava a la linotípia Garcia per corregir-ne les línies de plom corresponents.

Estic, per tant, doblement agraït a Gutenberg, el sant patró de la meua família -Sant Antoni, a banda. Les fonts, les versals, la composició, les galerades i els arts finals formen part del vocabulari bàsic en què em vaig educar en l'adolescència. Ben mirat, els oficis tenen un circuït d'aprenentatge basat en l'autoritat i la transmissió del coneixement a parts iguals, que ha socialitzat milions de persones al llarg de la història i el globus terraqüi. Un fet especialment rellevant en els oficis relacionats amb la impremta perquè la història del coneixement no s'explica sense ella -una de les parets mestres, juntament amb l' Encyclopédie, de la nostra manera d'entendre el món i d'universalitzar-ne la saviesa.

En aquella impremta de la ciutat vella de València, vaig aprendre que les lletres majúscules -les capitals- tenien un valor jeràrquic i que no debades paraules com Déu, Pàtria o Rei s'escrivien sempre en caixa alta. També que, segons contextos i situacions, tothom tenia les seues jerarquies i usava les caixes a conveniència. Ciència, Universitat, Amor, Democràcia, Raó o Veritat en són exemples. Les unes i les altres, he aprés a poc a poc, són variacions de l'Absolut. La història de la tipografia és diferent ací i allà precisament perquè és una part rellevant de la història cultural -incloses les seues excrecències nacionalistes. Els nazis, per exemple, volien convertir la gòtica en la lletra de la nació alemanya. I hi ha qui, com Andrés Trapiello, ple de prejudicis espanyolistes, considera «terroristes» algunes expressions de la tipografia basca. Etcètera.

Siga com vulga, m'agrada l'escriptura en minúscula, sense jerarquies marcades, i m'agradaria escriure un llibre -o només un article- sense capitals, en caixa baixa. Una escriptura que expressara punts de vista modestos i sense pretensions, allunyats de les opinions essencials del món i de la vida que representa qualsevol de les variacions d'aquell Absolut. «Per a la nostra alegria personal o la nostra desgràcia, les contingències de la realitat tenen una gran influència sobre la nostra manera d'escriure», diu Natalia Ginzburg. Potser per això mateix, és tan difícil, quasi impossible, escriure sense atendre'ns al codi cultural que simbolitzen les majúscules. Al capdavall, les majúscules -com les metàfores, posem per cas- són una part fonamental del sistema conceptual -el frame, en diuen ara- en termes del qual pensem. Ai, les majúscules!

Compartir el artículo

stats