Diu el fotògraf Leopoldo Pomés en la seua autobiografia No era pecat que per als resultats de l'arquitectura és molt més determinant un bon client que un bon arquitecte. La idea no és seua -potser és de l'immens Òscar Tusquets-, però l'ha fet, l'hem fet, nostra.
Si veuen les blanques i desolades extensions de la Ciutat de les Arts i les Ciències comprendran a l'instant el que volem dir. Sí, la intel·ligència del client no era gran cosa, al client li agradava el cavall gros trotara o no. I les aixetes d'or. Hauria pogut ser molt pitjor: encara com estava de vigilant supernumerari Ferran Villalonga, un conservador molt llest que sol fer coses de profit en qualsevol combinació de govern.
El cas es que l'altre dia, un diumenge torrat per la canícula, anàrem a veure els famosos caps de Jaume Plensa i aleshores vaig veure un canvi notable, decisiu: els espais buits de tanta escenografia triomfal i un tant pretensiosa, començaven a moblar-se.
Moblar un espai és una operació amb molt de risc. Pel camí vàrem trobar uns quants retretes químics, no tants com se'n reuniren durant la visita del Papa -allò va ser l'autèntica Cimera del Retrete Químic-, però n' hi havia uns quants, a punt de ser instal·lats, encara amb una brida subjectant la porta inviolada.
Ja no podrà dir la meua amiga i escriptora Bel Carrasco que el municipi no ha tingut en compte que a més de córrer, fer ioga, jugar amb el gos, patinar i passejar a les criatures, els usuaris del llit del Turia també necessitem un lavabo. Encara que siga químic.
L'espai buit es com el déu Shiva, una cosa perfecta en la seua buidor on encara tot el possible, esdevé simultàniament com a pura virtualitat. Quan vaig reformar el meu pis de Velluters, làmpades i llums foren seleccionats al llarg d'un període de deu anys. Preferia tenir una bombeta penjada del seu portalàmpades que triar mal.
De tota manera no convé exagerar: en algun moment hauràs de decidir, fiar-te del mestre d'obres i lamentar-ho, naturalment, però tot el que està disponible, acaba moblat. Sovint mal moblat, però quan s'ha reunit una massa crítica de kitsch vol dir que el fred disseny ha esdevingut espai habitable. Una casa no es res sense un touch de mal gust. «Lo cursi abriga», deia don José Ortega y Gasset. Això o muntar un pub futurista enlloc d'una casa acollidora o un espai públic multiusos per al gaudi de la classe obrera i el poble treballador.
Anàvem, deia, a veure, els caps de Plensa i els caps, tan fascinants en les fotografies, semblaven passats per la mà del jíbaro enmig d'aquells estanys artificials captadors de llum d'una blancor enlluernant, aclaparadora, estanys als quals Santiago Calatrava confiava la duplicació de les seus formes. Feliçment ja no es poden duplicar: als estanys hi ha aigües sense quietud, gent surant en uns glòbuls plàstics idonis per a que les criatures desafien la ingravidesa i es preparen per a ser astronautes ara que torna a estar de moda. Canoes. Un mixt de pedalo i taula de surf. Dos paradetes d'orxata ecològica d'Alboraia i un bar amb terrassa. A més, es convida al personal a visitar una exposició sobre el planeta Júpiter, si no recorde mal, i a prendre part en un homenatge als Beatles a l'Oceanogràfic: «I am de walrus/ I am the egg-man...» fins al 31 d'agost.
Crec que de tota manera estan tardant en fer una piscina. De fet i amb l'escalfament global haurem de disminuir els semàfors i augmentar, exponencialment, les piscines, de manera que en el camí de casa al treball puguem remullar-nos dues o tres vegades abans d'entrar en l'alegre productivitat.
Jaume Plensa és un artista important però els seus caps de ferro colat, un material fosc, eren xuplats i engolits, empetitits per la llum totalitària del nostre cel. Tot i això poden anar-hi i comprovar el mestratge de Plensa en això de reduir el volum a dues dimensions i tornar a recuperar la tercera i perdre-la de nou en els seus moai de rostre impertorbable, amb una llum interior, cares esmolades que saben que el desig i la felicitat no fan bona parella.
El cas es que la Ciutat de les Arts i les Ciències és d'un blanc eucarístic, nuclear, immaculat, i la blancor en una ciutat polsosa es un factor d'encariment. Un altre. Unes ombres de ronya i alguna gotera van apareixent en les formes sinuoses de l'illa de monstres de columnes articulades i ondulants que va dibuixar Santiago Calatrava. El trencadís o tessel·lat del Palau de les Arts està bufant, de nou, en alguns punts.
La meua dona em contava que quan entrà per primera vegada en l'estació de metro de l'Albereda va ser con entrar a la cova d'Ali-bavà. A la cambra del tresor reial, a l'interior d'una geoda. Tot brillava de blancor i fulgia la llum rebotada en milanta fragments ceràmics. Clar que una estació de metro no és un museu d'art conceptual, sinó una instal·lació ferroviària on l'energia vesa, la gent sua i es gasta la sola de la sabata. Una cosa pensada per al servei i profit de la classe obrera i el poble treballador.
