Almenys des de Charles W. Mills sabem que la «imaginació sociològica» i l'«ofici d'escriure» són perspectives d'anàlisi i expressió enriquidores. Cadascú a la seua manera, els sociòlegs de l'Acadèmia i els escriptors de no-ficció descriuen la societat de manera complementària. Però, segurament, cap altre sociòleg com Richard Sennett n'ha fet, d'ambdues formes de treballar, una ambivalent mirada centàurica. De fet, ningú com ell ha incorporat la pròpia biografia a les investigacions socials. Certament, els darrers llibres del sociòleg de Chicago tenen un contingut «viscut» que me'ls fa més pròxims i suggeridors que mai. La trilogia iniciada amb El Artesano (Anagrama, 2009) i Juntos (Anagrama, 2012) es tanca amb l'enciclopèdic Construir i habitar (Arcàdia, 2019), que tot just acabe de llegir. Ben mirat, un autèntic manual en tres volums sobre les pràctiques intel·lectuals de l'observador participant. En compte de buscar la distància «objectiva» respecte del tema investigat que exigeix l'Acadèmia, Sennett desplega la seua erudició sobre fets biogràfics, sovint entre l'assagisme montaignià i la literatura de fets americana.
En "Construir i habitar", dedicat a les relacions entre l'estructura urbana -l'espai construït- i els estils de vida de la ciutadania -l'espai habitat-, el sociòleg escriu pàgines sàvies sobre les aportacions de Jane Jacobs, l'escriptora i activista nord-americana que es va oposar a Robert Moses, el polític-urbanista que volia obrir en canal Washington Square i allargar la Cinquena Avinguda de Nova York fins a la mar -com Rita Barberà amb el Cabanyal, podíem dir. No debades el llibre de Jacobs La mort i la vida de les grans ciutats americanes és una referència de tots els Salvems de la terra -convençuts que el canvi social s'ha d'impulsar «des de baix cap a dalt». Complementàriament, Sennett dedica unes altres suggeridores pàgines als treballs de Lewis Mumford, autor de la canònica La ciudad en la historia, un historiador i també sociòleg que reivindicava, manual socialdemòcrata a la mà, el disseny planificat de la ciutat des de les institucions polítiques -«des de dalt».
Tot això és més o menys conegut pels interessats en la literatura assagística i acadèmica sobre la ciutat i la vida urbana, ja ho sé. La sorpresa se m'ha presentat de manera crua i inesperada amb el capítol dedicat a les discrepàncies personals (!) entre Jane Jacobs i Lewis Mumford -que, com Sennett reconeix, havien compartit taula i tertúlia durant anys a la mítica White Horse Tavern del Greenwich Village. Unes desavinences que, vés per on, es van fer escandalosament públiques a propòsit de la publicació del llibre de Jacobs. Mumford va intentar impedir-ne la publicació i en acabant el va desacreditar amb tota la mala bava en l'article «Els remeis casolans de la mare Jacobs» al The New Yorker. Un text intencionadament condescendent en la forma i amb tocs de masclisme evident ja des del mateix títol.
Aquell capítol -en què Sennett també confessa discrepàncies personals amb Jacobs i antipatia (mútua) amb Mumford- m'ha resultat, en tot cas, una lectura fascinant que m'ha fet preguntar-me de seguida quantes antipaties, malvolences, problemes d'ego o de banyes deuen aixoplugar-se sota paradigmes acadèmics, marcs teòrics i metodologies objectives i suposadament científiques. El tema dóna per a un assaig o tesi doctoral, certament, sempre que al jurat o tribunal corresponent no hi haja ningú amb qui mantinguem vés a saber quin compte pendent.
