Realment no hi ha forma fàcil d'arribar-hi. Des del centre de NY, convé llogar un cotxe i enfilar cap al nord per l'autopista que envolta l'illa de Manhattan, de la qual eixies pel Washington Bridge, un pont que prolonga l'illa i la fa arribar a terra ferma, continental. D'aquí s'entra a l'àrea nomenada Pallisades, travessada per una carretera que serpenteja per un dens bosc, ja dins l'estat de Nova Jersey. A l'hivern hi ha abundant neu i, a la primavera i estiu, el boscatge és tan frondós que t'oblides fàcilment que just estàs a vint minuts de l'estridència de Manhattan.
Seguint sempre cap al nord, tornes a entrar imperceptiblement a l'estat de NY i agafes l'autopista 87 que et podria dur, sempre cap al nord, fins a Montreal o fins i tot Quebec. Però, molt abans, et desvies cap a l'oest i entres a Sullivan County. Poc a poc, les autopistes donen pas a carreteres locals, petits pobles i cases de fusta aïllades com les que va pintar Andrew Wyeth. Entrada de fosca, un tractor John Deere, a la distància, llaura estoicament. Aquí tothom és blanc, cristià, agricultor o ramader i Manhattan es considera una ombra de Sodoma i Gomorra. Finalment, però, arribes a Bethel, un municipi que no té ni poble, ni carrers, ni places, però sí una gran esplanada a on fa cinquanta anys es va celebrar el festival de música de Woodstock, probablement un dels esdeveniments més importants, per les seues repercussions socials, en la història de la música del segle passat.
¿Què va passar a Bethel fa cinquanta anys? ¿Com una zona d'agricultors i granges de llet va esdevenir durant tres dies un centre de sexe, drogues i rock'n'roll, com se sol dir? La història comença a principis de 1969 quan un grupet de joves decideixen organitzar un festival de música. Es determina que seria del 15 al 18 d'agost d'aquell any i es planteja vagament que es faci al poble de Woodstock on viu Bob Dylan, el qual, a més de no tenir intenció de participar-hi, el boicoteja perquè pensa que és una invasió en la seua vida privada. Efectivament, diversos municipis de la zona es neguen a donar permís per fer el festival, però Bethel accedeix a acceptar-lo. Un agricultor idealista -i possiblement innocent- permet que els organitzadors li lloguen la seua granja. Els promotors just esperen unes cinquanta mil persones. N'arriben a assistir prop de cinc-centes mil! Al batle de Bethel, al final, li costa el càrrec.
Es construeix un escenari i unes barreres per controlar les entrades; s'instal·len generadors d'electricitat, torres amb altaveus i llums. Durant unes setmanes, tot son martells, claus, perns, grampons i femelles. Hi ha una tenda de campanya que fa d'infermeria i alguns -insuficients- excusats portàtils. Els assistents comencen a arribar. Mil, dos mil, deu mil, vint mil... tots els qui havien comprat entrades per avançat... posteriorment n'arriben deu mil més i després encara deu mil més... Els organitzadors decideixen no cobrar més i deixar entrar tothom. Les bucòliques carreteres locals estan embossades i alguns músics que han de participar en el festival decideixen arribar en helicòpter. La policia local s'alarma i es posa en estat d'alerta. El governador afirma que traurà l'exèrcit per controlar les masses de gent que continuen arribant. Aviat falta menjar, però sobretot aigua potable.
I tanmateix el festival comença: Ritchie Havens romp el gel i actua el primer. Immediatament després, un guru indi fa una invocació per a la pau. Ravi Shankar segueix, i a ell pràcticament tots els grans grups de rock d'aquell moment: The Who, Joe Cocker, Janis Joplin, Jefferson Airplane, Crosby, Still, Nash & Young, Santana, Sly and the Family Stone, Grateful Dead i el gran final amb Jimi Hendrix tocant i distorsionant l'himne nacional dels EUA -un insult a la pàtria, diuen alguns. A més del renegat Dylan, falten alguns noms importants, emperò: Led Zepelin, els Rollings Stones, Simon & Garfunkel...
Mentrestant, alguns habitants de Bethel se'n fan creus. Tot allò és un afront als valors tradicionals del seu país: hippies, hedonistes, catamites, rebels, brusquers, peluts, consumidors de drogues (marihuana, LSD). Alguns assistents afirmen obertament tenir relacions sexuals amb diverses persones simultàniament; practiquen el nudisme i es recreen nedant cul enlaire en llacs edènics; qüestionen la família -la seua pròpia i la institució en si-; no creuen en la religió institucionalitzada, però sí en l'espiritualitat, en un cert panteisme. Però aviat s'alcen veus que discrepen: aquests joves no fan mal a ningú, prediquen la pau, protesten a través de la música de les injustícies socials, de la guerra del Vietnam, sobretot, però també hi afegeixen altres reivindicacions: els drets dels homosexuals, els de les dones i sobretot dels negres.
Efectivament, si Woodstock va tenir un gran mèrit, va ser el de fer evident una relació que ja s'intuïa, però que encara no era clara per a la majoria de la gent: la música popular (els tres acords elementals del pop-rock, per entendre'ns) no just era una forma de diversió, sinó una arma poderosíssima de reivindicació social. La contracultura acabava de trobar un aliat idoni -fins i tot imprescindible- en la música popular.
