Després de traduir i publicar el més conegut dels seus poemes -Howl (Udol)- l'escriptora, dibuixant i periodista valenciana Pepa Úbeda, s'ha atrevit en Ginsberg essencial (NovaCasaEditorial) a assaltar el mostrari complet del poeta: cartes, assajos breus, anotacions de diari, entrevistes, algunes fotos de la Beat generation (beat de beatitud i beatífic) i un bon grapat de poemes. Els més tímids i primerencs es guanyaren la benedicció de Williams Carlos Williams, però no contenen ni un bri de l'exaltació i el to profètic d' algunes de les seues composicions més conegudes: el mateix Udol, Kaddish, El sutra del vòrtex de Wichita...
En la foto que li va fer Borroughs al 1953 ja porta ulleres de professor i és un jove mestís, bru, jueu d'una família de pare poeta i mare boja. El seu germà Eugene fugirà a l'Exèrcit, molt útil quan es tracta de gestionar el karma.
La foto de portada ja mostra a Ginsberg al seu moment de plenitud. Les ulleres i el front continuen sent de professor, el somrís és a mitges irònic i amatent, els cabells escarotats i llargs ja tenen la majestat d'una Mare de Déu trobada. És un home d'èxit, sí, tal i com vol la mitologia americana del winner, que compareix davant d'un subcomitè del Senat per a il·lustrar a les seues senyories sobre els beneficis de l'LSD, que es censurat per les editorials, expulsat de la Universitat de Columbia, de Txecoslovàquia i de Cuba (per tocar-li el cul a un poeta), processat per obscenitat (com Jim Morrison, per cert) i a qui la revista Show Bussines Ilustrated (només als USA poden haver-hi revistes amb aquest nom) li esborra la paraula «merda» d'un article seu (retribuït amb 450 dòlars de l'època. Ginsberg, en protesta, es compromet a tornar els diners que ja s'havia gastat. No hi ha constància de que ho fera).
No hi ha cap poeta més visible en les dues dècades que encengueren l'ànima d'Amèrica amb visions apocalíptiques, noves portes de la percepció, drogues d'amplificació de la consciència, nomadisme hippie i protesta contracultural, heretgies sexuals i vers lliure, no n'hi ha cap, dic, que puga competir amb Ginsberg com a símbol d'un zeitgeist, com a perfum omnipresent en les protestes contra la guerra del Vietnam, en les marxes pels drets civils, en la benedicció del Bob Dylan elèctric traïdor al folk. Ginsberg era igual d'incontinent de llengua que de pilila.
El prologuista del llibre -Michael Schumacher- ja subratlla que Kerouac li va aconsellar que estudiara budisme cosa que només «va emprendre esporàdicament». També va practicar la meditació «de forma rudimentària i amb poca disciplina».
El tsunami compassiu
Tot el que duc escrit pot transmetre la sensació que Ginsberg era un farsant, un simulador. De cap manera. Sobreactuat, potser sí. La seua delicadesa i compassió davant d'un Kerouac agonitzant i espantosament dolgut que l'insulta, és real i legítima. Generosa. La seua devoció per Borroughs, no sempre corresposta, palpable: «Si no conec a Bill estic segur que no em conec a mi mateix perquè era la meva roca de la tolerància i de l'amistat i de l'art autèntic». Compassió com la d'aquests versos: «Sigueu amables amb el vostre veí que vessa/ sòlides llàgrimes al sofà de la televisió/no té cap altra llar, ni sent res més/llevat de la dura veu dels telèfons».
Mentre Europa s'enfangava en les tristors i malenconies de l'existencialisme (l'única cosa bona del qual és Françoise Hardy), la jove Amèrica volia viure amb ferocitat, despertar a un nou esclat espiritual visionari, fragant, nòmada, un poc pinxo. Poc importa que cap església admitira a uns parroquians tan particulars, tampoc ells ho volien. A finals del 40 Ginsberg experimenta una al·lucinació auditiva (semblants a les de l'escriptora Siri Hustvedt, premi Princesa d'Astúries) en el curs de la qual escolta la veu de William Blake recitant el poema (de Ginsberg) El sutra del gira-sol.
La família de Ginsberg, els seus mentors literaris, sempre cregueren que no arribaria a vell i que, potser, no publicaria un sol llibre «però la seua habilitat per a sobreviure, viatjar i continuar escrivint em deixà bocabadat», diu el citat Williams. Els versos de Ginsberg van plens de recitacions, salmòdies i lletanies. El seu llinatge literari l'especifica ell mateix -el Lorca de Poeta en Nueva York, Artaud, el Melville del poema Pierre i, per descomptat, Rimbaud- amb la mateixa franquesa amb que reconeixia que els EE UU s'havien embrutat cada vegada més per culpa, també, «de la nostra ira i arrogància».
La seua lucidesa per a veure i anunciar el domini policial i militar dels EE UU («sense marxa enrere»)i l'espionatge massiu de la intimitat dels ciutadans per mediació de les grans tecnològiques, confirmada per l'exiliat Snowden, pot considerar-se profètica.
Després de buscar lames tibetans i shadus de la Índia va descobrir -m'agradaria pensar que no massa tard- la naturalesa religiosa, visionària, de la tasca del poeta: «Crec en l'església de la poesia americana». Abans de ser poeta a temps complet va fer estudis de mercat. Qui li havia de donar lliçons de supervivència a un jueu net d'emigrants russos comunistes?
