Martí Domínguez ha escrit una novel·la molt important. Crec que una de les més importants que s'han publicat d'ençà de molt de temps. Ens endinsa en la història d'un científic austríac nazi, narrada per ell mateix, en el seu ideari i trajectòria i en la seua abominable activitat en col·laboració estreta amb els executors de la delirant política racial de l'Alemanya de Hitler. Una política que, basada en les idees de l'eugenèsia, en la supremacia de la raça ària i en l'antisemitisme, va comportar l'extermini de cinc o sis milions de jueus d'Europa, afusellats, ofegats en cambres de gas, en furgons on s'introduïen gasos dels motors d'explosió, prèviament amuntegats i afamats en guetos. Una empresa a la qual s'aplicaren les tècniques organitzatives i industrials modernes. Que necessità el concurs, la participació activa, de tota la burocràcia alemanya -ministeris, exèrcit, judicatura-, de la indústria, dels ferrocarrils, de tècnics, funcionaris, professors i científics. Tot això és ben conegut, i ho va explicar en detall Raul Hilberg a l'obra La destrucció dels jueus europeus, i posteriorment en noves i aprofundides investigacions.
També és conegut que el designi eugenèsic homicida comportà l'assassinat de persones discapacitades, amb problemes mentals o amb tares hereditàries, alemanys de nissaga, la qual cosa -aquesta, sí- provocà la protesta de l'Església catòlica. Però no fou només això: la depuració, l'esclavització i la mort programada inclogué també els gitanos, els anomenats asocials, els homosexuals. I els eslaus que no aprofitaven. I els resistents. I els presoners de guerra russos. La urpada arribà als republicans espanyols (Rotspanier) tancats en camps de concentració duríssims com Mauthausen o Buchenwald, abandonats a la seua sort per les autoritats franquistes, tan patriòtiques.
En aquest context, Martí Domínguez ha escrit una magistral novel·la que presenta com «una obra de ficció basada en fets reals». És la història del metge psiquiatre, pare de l'etologia (o ciència del comportament animal) i Premi Nobel Konrad Lorenz. Que serveix de fil conductor per a indagar en els mecanismes interns, psicològics, personals -però també socials- de la col·laboració activa d'un científic en una empresa assassina. I del seu blanquejament posterior. Una història de culpa i d'escàs remordiment. De dissolució de tot plegat en la foscor de la nit que s'endú el passat. De justificació en base a un boirós «esperit del temps» o Zeitgeist, l'aire o l'ambient de l'època que arrossega i cohonesta les aberracions més inaudites, perquè suspèn el judici moral englobat en un tot més gran i anorreador.
Sí, tot això va ser un horror, i el protagonista se n'adona. Va participar en accions ignominioses que derivaren en la mort de moltes persones, en la «selecció» de xiquets eslaus de trets aris acceptables, en expedients psiquiàtrics que acabaren en afusellaments, en la conformació d'una ideologia mortífera, en la companyonia amb alts dirigents de les SS i del NSDAP. I tot amb la bona consciència del coneixement i de la ciència, de la posició acadèmica. Una qüestió que, realment, crema. L'Acadèmia alemanya es va lliurar de ple al nazisme, amb escasses excepcions.
Aquesta novel·la suggereix moltes coses. També planteja paral·lelismes, a menor escala, però no fora de lloc, amb la nostra història, amb el franquisme. S'inscriu en aquesta narrativa tan eficaç i cultivada a hores d'ara (pense, per exemple, en Eric Vuillard) que Martí Domínguez resol amb mestria i versemblança. Conec una mica aquest context, els llibres de Christian Ingrao, de Johann Chapoutot, de Philip Ball, d'Yvonne Sherratt, de Winfried Schulze, que expliquen detalladament la participació dels intel·lectuals alemanys en la màquina de guerra de les SS, la «revolució cultural» nazi o el paper dels físics, dels filòsofs i dels historiadors en el nacional-socialisme. I puc dir que l'obra de Martí Domínguez -que és una ficció ajustada i acotada- respon a la lògica narrativa, al que és propi d'una obra literària, però no s'aparta en cap moment del que sabem que fou tot allò.
Indaga, amb agudesa i esperit crític, més profundament en aquesta qüestió tan insondable, una pregunta que mai tindrà resposta suficient: com fou possible, com va poder ser, per què fallaren tots els mecanismes i restriccions de la civilització? O més encara i sobretot: com és que la civilització -la ciència, la cultura, els hàbits de convivència- es va transmutar en barbàrie?
