De la gran quantitat d'exemples literaris lligats a geografies emocionals, Proust és una parada obligatòria. Una magdalena de la seua tieta Leónie mullada amb te o til·la el transporten a unes coordenades exactes: els diumenges a Combray, nom fictici del municipi francès d'Illers. D'ací a que passara a canviar-se, fa anys, la seua denominació en honor a l'escriptor: Illiers-Combray.
Fa pocs mesos va aparèixer a la premsa una notícia que va fer tremolar els comerciants d'aquesta localitat: en uns esborranys del manuscrit que s'han trobat de l'obra proustiana apareix la paraula «galeta», i no «magdalena». Tot i que després l'escriptor va optar per la magdalena, als seus escrits es desvetlla que va tenir moments de dubte. Aquesta concreció ha dut fins i tot a alguns estudiosos a analitzar l'efecte de mullar una magdalena en el te per confirmar que es tracta d'aquest producte. I encara que semble una qüestió irrellevant si el protagonista acompanyarà la til·la amb una magdalena, una torrada o una galeta, aquest fet va obrir una sonada polèmica entre els comerciants dels establiments de la regió de Lorène. Més enllà de l'anècdota, el que és cert és que aquesta magdalena genera milers i milers de curiosos que cada any visiten aquesta població i compren en els establiments el seu dolç més característic.
El turisme literari el van inventar els romans fent els primers itineraris a les tombes d'autors il·lustres. I és curiós, però ara que es llegeix més mal que mai, el turisme literari arrastra milers de devots arreu del món i no paren de créixer les empreses especialitzades en l'organització d'aquests tipus de circuits. Un cas divertit és el d'Aracataca, poble natal de l'autor de Cien años de soledad, on fa poc més d'una dècada es va fer un referèndum per canviar aquest nom pel de Macondo amb la finalitat de reactivar l'economia local. Però la consulta popular no va tenir èxit.
A casa nostra, un exemple de l'ús que han fet les ciutats amb els seus escriptors és Gandia. Va haver-hi una època (que va durar dècades) en què la ciutat de Gandia va comptar amb representants polítics que donaven importància a la cultura. Sabien que els Borja, els Ausiàs March i els Joanots Martorells eren el major patrimoni amb què pot comptar una ciutat, i ho van saber aprofitar. Recorde moments memorables que vaig viure en aquells anys, com el concert «El cant del Duc» de Carles Santos amb textos de Josep Piera que va tindre lloc a Roma, en una sala plena de gom a gom. I això només és un dels moltíssims exemples que podria citar. Quan els representants d'una ciutat obvien els seus escriptors, aquestes a poc a poc van entrant en una decadència absoluta. L'única cosa bona que té quan vénen anys de caiguda total és que encara podem viure de records.
