La criatura del doctor Frankenstein de Mary Shelley i el vampir de John Polidori nasqueren davant del llac Leman un famós any sense estiu, el del 1816 (per culpa d'una erupció volcànica, sembla).
Sí, les flames de la llar són detergents: desprenen les adherències rutinàries i predisposen l'ànima per a la suggestió i la sorpresa, l'esgarrifança aventurera i el desafiament als déus. Foc d'hivern.
Però em passa que, als estius, em torne més indulgent amb els meus vicis i recupere la infància i els seu univers de desfici i maniobres en la foscor, deliquis solitaris i tresors de fascinació: l'estiu dels monstres. Així -L'estiu dels monstres- volia titular una secció a les pàgines literàries que vaig proposar -i més d'una vegada- i que mai no arribà a nàixer.
Realisme i fantasia
He llegit una Antologia de narrativa fantàstica catalana publicada en l'Arcà (Laertes), que reclama actualització tot i que és un recull suficient per a esperonar la gana de noves descobertes. El més recent dels relats és un senzill i encisador devaneo de Jordi Sarsanedas publicat al 1969. Han passat molts anys...
Els relats de millor factura són, trobe, els de Mercè Rodoreda, J.V. Foix, Salvador Espriu i Joan Perucho que no debades són clàssics.
El mestre Perucho no tenia problemes per a dedicar els seus esforços i plaers literaris al vampir de Pratdedip o a un autòmat bizantí. Un esperit molt pròxim al d'Alvaro Cunqueiro que considerava imprescindible per a la continuïtat del món l'aparició de l'unicorn descansant el seu cap en el ventre d'una verge. Era la seua manera de mantenir-se per damunt de l'experimentalisme local -l'experimentalisme d'un país sense laboratoris- i de la bleda realista.
L'antologia només acull un autor valencià, Martínez Ferrando, amb una història que em recordà un relat breu de Manuel Baixauli dedicat a Joan Fuster.
Arrepentiu-vos, homes de poca fe
Entre relats de Conan Doyle i contes de terror de principis del XX a càrrec d'il·lustres gallecs com Fernández Flórez, vaig descobrir, fa molts anys, peces majors com Camí de sirga o Pedro Páramo.
En l'adolescència vaig llegir Menéndez Pidal i vaig fer meua la tesi de que la producció de literatura fantàstica en la Península i les seues illes era un riu molt prim en els regnes d'Aragó que anava engolint-se el cabal dels seus tributaris fins a formar un amplíssim estuari en arribar a Galícia i Portugal. Era una explicació quasi panteista i de principi em va fascinar. El meu professor -que seria Gamayo Fierros o, potser, Manuel Alvar, no ho recorde- em mirà molt sorprès i em va dir:
-Eça de Queirós es portugués y es un realista de tomo y lomo.
Cal desconfiar de les classificacions. Sempre. Molt després vaig comprar en una llibreria de vell portuguesa un santoral d'Eça de Queirós. Jo esperava una divertida i volteriana glosa afectuosament dedicada a cada benaurat segons mèrits i vocació, i em vaig trobar una obra hagiogràfica de tan respectuosa.
Rars i curiosos
Sempre he sentit atracció per aquell capítol de la literatura que s'acull a l'etiqueta de Rars i curiosos. L'Arcà professa la mateixa fe i en el seu catàleg i en la nostra llengua inclou una antologia de contes de vampirs, cinc obres de Lovecraft (ara de moda per la pel·lícula Color out of space) i coses de Txèkhov, Saki, Scott Fitzgerald i Henry James. No està gens malament.
De xiquet em capbussava en les aigües negres de la por i l'esgarrifança sense cap problema. El que llançava crits de nit contra espectres i invasors de les fondàries o de l'espai profund era el meu germà Juanjo, sobre tot quan anàrem a veure La mòmia o Los experimentos del doctor Quatermass. Però ja major, un dia, acovardit pel que havia vist en pantalla, vaig demanar-los a uns amics si podia dormir en sa casa després de conèixer el ser reptant i tentacular de La posesión d'Andrzej Zulawski.
La tremolor de l'espant i l'amenaça del futur han creat tres subgèneres: el terror, el fantàstic i la ciència ficció que em sembla la versió tecnològica dels llibres de cavalleries amb el seu repertori de dracs, gegants i geografies sumptuoses. Extraterrestres. Aliens.
Philip K. Dick
Dick és, ell sol, molts mons i una literatura. M'he regalat Loteria solar un llibre en el qual pesquen impunement series com Divergente o Los juegos del hambre. Diuen que Loteria solar és la primera novel·la que instaura l'estil Dick: la suplantació de personalitat, els record falsos, la manipulació, el sexe amb rosses i brunes i tot això. Loteria solar és més gòtica que altres novel·les seues amb passadissos llargs, aparicions, malsons, cels freds i estrelles gebrades. Que divertit és passar por!
