Fa dos diumenges que em vaig trobar amb una grata sorpresa en la graella dels diumenges i crec que encara cuejant les celebracions del nou d'octubre, és bon moment per a reflexionar al voltant de l'esdeveniment televisiu. À Punt estrenava la sèrie «Merlí» i en dos minuts ja hi estava enganxat. A priori confesse una predisposició escèptica a l'hora de conéixer la quota de pantalla que durant les primeres emissions, cal destacar, han estat prou positives (l'últim en feia un 4,3 % d'audiència, dos punts per damunt de la mitjana de la cadena eixe dia). La xifra té mèrit si pensem que les històries d'un mestre motivador alhora que inspirador, ja han tret el cap a la seua TV3 natal, a Atresmedia i també a Netflix.

I això és transcendent per diferents motius: Per primera vegada en molts anys, massa en diria, ens deixem de tonteries revestides d'ignorància i consumim una sèrie en català, sense parar-nos a pensar que l'idioma que escoltem és el mateix o no. I açò n'és important, perquè quan sent a un extremeny parlar en televisió, entenc que allò que eix per la seua boca es tracta de la mateixa llengua que parla un madrileny o un val·lisoletà, i en cap moment ho dubte.

L'èxit em fa pensar també que ja arribem tard a l'anunciada reciprocitat de les emissions de TV3 a la nostra Comunitat i viceversa, perquè precisament per una qüestió de proximitat idiomàtica i cultural no s'entén que en ma casa puga vore la CNN d'Atlanta i no la cadena dels meus cosins germans.

I conec perfectament, tot i que no ho comprenc, el fet que la política s'haja encarregat d'embrutar les relacions bilaterals, sembrant sentiments negatius en la comunitat de veïns. Si Merlí haguera d'explicar una lliçó al respecte, davant la collita de l'odi irracional, segurament diria amb la lògica que el caracteritza que com pot ser que adorem tant les hamburgueses americanes i de vegades no siguem capaços de tolerar la botifarra del nord, que és la mateixa que mengem al sud. La bona benvinguda de «Merlí» a la nostra terra m'alegra perquè en ell m'he trobat amb eixe mestre que sempre haguera volgut tindre a l'institut i que hui m'ha fet un poc més estoic. Però a més per la seua qualitat, que va més enllà del subgènere instituts i convida a eixa bona pràctica que és pensar i alhora llevar-se de damunt algun prejudici a qui el tenia...