L

legeix entre sorprés i un tant indignat l'article de Javier López Cavero sobre el MHV, un text en què l'autor dóna a entendre una realitat visible, per dir-ho així: és a dir, que l'espai situat a cavall entre València i Mislata no compta amb les atencions de l'àrea de cultura de l'ajuntament de València a l'hora de procurar el seu manteniment tècnic, barrejant -per un altre costat- els viaranys de la seua localització, la seua accessibilitat, el seu disseny i la seua gestió.

Moltes circumstàncies, però, que fan que el lector es faça una idea confusa de la seua funció al servei de la cultura en una societat pròpia del segle XXI.

Per les dades que es maneja López Cavero, no cap dubte que la seua coneixença del museu és considerable; inclús es podia pensar que ha format part de l'equip que el gestiona diàriament. És més, en cas que així fóra, caldria considerar que la seua opinió expressada públicament obeiria a un acte de deslleialtat quan la resta de l'equip pateix en pell pròpia la desídia de la regidoria competent.

En qualsevol cas, un servidor -que no és sospitós de la seua independència pel que fa al MHV i a la institució a què pertany, i que ha treballat juntament amb l'alumnat universitari la problemàtica d'aquest espai i d'altres al llarg i ample del País Valencià durant aquest any- ha de puntualitzar alguns detalls perquè l'opinió pública puga fer-se una idea justa.

La ubicació, tot i no ser la més apropiada, és la que és, circumstància que ni és perjudicial ni deixa de ser-ho. A títol d'exemple, altres museus de titularitat o gestió municipal -o autonòmica i estatal- no reben les visites esperades ni de lluny malgrat la riquesa dels seus fons i la seua primmirada situació al cap i casal.

La rodalia, abans extraurbana i, per això mateix, diguem-ne conflictiva, s'ha anat convertint pel pas del temps en una zona intensament urbanitzada envoltada de jardins i totalment integrada entre les dues ciutats gràcies a què, paret amb paret, es troba el Centre d'Acollida de Refugiats, el Col·legi Santa Cruz i, molt a prop el Parc de Capçalera. El fet que davant mateix de la seua façana s'haja construït un edifici ultramodern de notables dimensions, ben mirat, no fa més que ajudar-lo a projectar-se en la xarxa urbana.

El continent és, efectivament, un antic dipòsit d'aigua potable edificat en el segle XIX per mitjà d'una espaiosa sala hipòstila, però si fem una ullada a altres espais més "privilegiats" de la capital trobarem que el Museu de la Ciutat fou un antic palau, que l'actual Museu de Belles Arts es desenvolupa a través d'un antic seminari o que l'IVAM utilitza alguns espais de l'antic convent del Carme.

El disseny obeeix a una aposta nova que combina la tecnologia i la pedagogia, o siga, un museu per a interactuar i fer partícips els seus visitants (fonamentalment estudiants) des de l'entrada fins a l'eixida. No un espai cultural a l'ús on només es poden veure les obres exposades amb criteris estilístics, cronològics, biogràfics... Tret del Museu Príncep Felip, amb el pressupost multimilionari que se li destina, el MHV compleix molt dignament eixe paper divulgatiu, sobretot entre els més joves.

Per últim, volguera trencar una llança pel personal que allí treballa i desenvolupa amb honestedat el seu quefer. Des del director (Javier Martí) fins a qui neteja el museu són professionals que faciliten sobre manera la visita i resolen qualsevol dubte o entrebanc que poguera suscitar-se sobre la marxa. Jo mateix he anat desenes de vegades sol, amb alumnes de l'institut i universitaris, amb altres especialistes en art o història... i sempre m'he trobat com a casa. Inclús he participat activament en alguna exposició que, a pesar dels ajusts econòmics en temps de crisi, s'ha resolt amb èxit per la competència i predisposició dels seus gestors.