er a entendre els conflictes entre la Universitat, la Ciutat, i l'Horta —ara remoguts per la revisió del Pla General— cal repassar una mica la història. La Universitat de València (coneguda com la Literària) va abandonar la ciutat històrica en 1906 i va ocupar les primeres parcel·les del nou Camí-Passeig al Mar, per construir les noves Facultats de Medicina i de Ciències i per tant, envaint una part de l'horta de gran valor. Fins al 1969, el ara nominat Passeig de Blasco Ibáñez va ser l'eix universitari, diguem-ne «natural» ,de la nova Ciutat.
Per la seua banda, la Politècnica va «assaltar» més al nord, l'horta de Vera als anys 70. L'expropiació de les parcel·les agràries va provocar la resistència dels llauradors, alguns dels quals, per a compensar-los, van acabar de bidells en la Politècnica, com conten els autors abans citats.
Un error de greus conseqüències, en lloc de compartir l'espai amb l'altra Universitat en el Passeig al Mar i que hauria suposat tot un seguit d'aprofitaments de serveis entre ambdues universitats, evitant així la duplicació de recursos a la qual hem assistit posteriorment, i alhora facilitant una raonable integració universitària.
Però en els anys 90, la Literària se'n va anar també més al nord, amb noves instal·lacions junt a la Politècnica, frustrant la idea de continuar la «Ciutat Universitària» on s'havia encetat en 1906. No resulta ara una extravagància pensar que eixe espai universitari s'hauria pogut completar, girant cap al sud, per la nova avinguda d'Aragó, una vegada desaparegudes les vies i l'estació del mateix nom, i continuant, ja en l'Albereda, aprofitant les instal·lacions del Quarter de Sant Joan de Ribera que ocupen una extensa parcel·la en un lloc d'allò més privilegiat, o també els edificis de l'Exposició (on per cert van començar els estudis d'Arquitectura), o fins i tot la Tabacalera. El resultat hauria estat un magnífic campus universitari compartit i ben inserit en la ciutat. Vullc dir que si es volia «fer ciutat», com anunciava el projecte del campus dels Tarongers, ho tenien ací molt més fàcil.
El conflicte actual entre la Universitat, en este cas la Politècnica, i el que queda de l'Horta de Vera, deriva del pla general actualment en revisió, que ha obert la polèmica en proposar una absurda nova autovia pel nord de la Politècnica, que deixa com a urbanitzable una franja d'horta per a que la UPV es puga ampliar. La justificació de que l'Avinguda de Tarongers està saturada, hauria de conduir a convertir-la en una artèria més humanitzada com correspon a l'espai que travessa, i no pas per buscar-li una alternativa molt destructora.
Traure les universitats fora de les ciutats va ser una decisió política del franquisme justificada, en part, per allunyar i controlar els conflictes estudiantils, i això ha tingut uns costos molt alts de tot tipus. Cal destacar que el 80% dels campus universitaris espanyols estan en les perifèries o fora de les ciutats, com mostra un treball de l'arquitecte Pablo Campos, que recorda, però, que les arrels de la Universitat espanyola estan essencialment lligades a la ciutat. Segons l'autor, «un espacio aislado de la ciudad y de sus raíces históricas (...) no es un campus, sino que responde más bien a la idea de gueto o de élite y promueve un modelo de estudiante que no se siente ciudadano y una clase de conocimiento que no se compromete con su realidad».
Tractant d' oferir serveis urbans —residències, farmàcies, zones esportive...— els nous 'campus' periurbans van haver d'estendre els seus dominis, i crear, en alguns casos, recintes tancats (la Politècnica està envoltada físicament per una tanca) on molts dies de l'any es paralitza tota activitat. Per contra, la ciutat no pot aprofitar les seues instal·lacions. No hem après gran cosa en els darrers temps, i tenim l'exemple recent del nou Hospital «La Fe», despenjat de la ciutat i causant un greu impacte en el barri d'origen (Campanar).
Amb eixos antecedents, ens trobem ara, a primeries de l'any 2015 que la Politècnica no vol renunciar a una futura ampliació, quan disposa d' unes 70 hectàrees urbanitzades, amb densitat edificatòria més aviat baixa i amb unes demandes decreixents de noves inscripcions, per no parlar de la seua situació econòmico-financera. La 'bambolla universitària', amb la creació i duplicació de titulacions, està en la base d'una part de la crítica situació en què es troben moltes universitats espanyoles.
En eixes circumstàncies, qualsevol previsió per ampliar la UPV ha de partir del fet que l'Horta no admet cap altra invasió, per raons que no cal repetir a estes altures del segle XXI. Ja resulta prou incòmode haver de recordar-li estes coses a una institució universitària que hauria de ser un referent en la defensa del nostre patrimoni.
Tornem doncs la mirada cap a la ciutat construïda, i això val també per a la UV, i intentem debatre si cal que la Universitat puga retornar en part a la ciutat, seguint una tendència creixent en moltes universitats que s'instal·len o tornen als centres de les ciutats. No serà en el nostre cas —encara— per manca d'oportunitats, d'espais buits i d'edificis recuperables, on es poden instal·lar serveis universitaris més a prop dels ciutadans, com ara fa l'edifici de La Nau, injectant vida urbana en zones de la ciutat, funcions socials i representatives, també docents, que no tenen per què estar físicament connectades amb facultats i departaments. Una opció, per cert, que algunes universitats privades ja han aprofitat ben bé als darrers anys de la mà 'benefactora' dels governs locals.
Cal per tant un debat imprescindible, on la Universitat hauria de mostrar una major sensibilitat, i en part també per tal de reparar els seus «pecats originals».
