La festa del Corpus, dia de Caritat, ens encoratja a viure l'amor fratern, sobretot envers els més necessitats. I és que des de l'inici de la crisi econòmica, la gent va començar a passar fam. Són moltes les llars que necessiten ajuda per poder subsistir. I és el Banc d'Aliments, Càritas, Mans Unides i les parròquies que no donen abast a les nombroses famílies que estan en llista d'espera. I mentrestant, el Govern de la Generalitat, durant tots aquests anys, només es preocupava pels grans esdeveniments.

El passat dia 27, el diari Informació d'Alacant ens deia que 62.000 alacantins no poden menjar ni carn ni peix, que el 45% de la població no pot fer vacances ni una setmana a l'any, i que 8 de cada 10 valencians no arriba a finals de mes. I és que com informava Levante-EMV fa uns dies, en ple segle XXI, i malgrat les prediccions optimistes dels governs dels senyors Rajoy i Fabra, la població en risc de pobresa ha crescut fins al 29%, i la renda mitjana dels valencians continua baixant, amb la qual cosa els valencians són hui, encara més pobres.

És per això que Càritas, amb motiu de la festa del Corpus, ha presentat un manifest on denuncia «l'exclusió de les persones i les famílies més pobres», una exclusió que «creix d'una forma escandalosa», amb 5,4 milions de parats. El manifest de Càritas es fa ressò del «lament de les víctimes que provoca la injustícia estructural del sistema capitalista». Per això Càritas aposta per una «transformació radical d'aquesta societat per construir una alternativa més humana», capaç de garantir «vivenda, sanitat, ensenyament i un treball digne».

I també, «assegurar la qualitat dels serveis públics, evitant convertir-los en negoci privat». El manifest de Càritas també demana una «renda mínima per a viure dignament i una justícia distributiva, perquè el bé comú prevalga sobre el bé privat».

La situació de precarietat i de fam de tantes famílies a Elda, Benicàssim, Alzira o Alcoi, m'ha recordat la pastoral, «El nostre pa de cada dia», del qui va ser bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon.

Tarancon escrivia el 1950: «No puc callar. No dec callar per més temps. Em trenquen el cor les angoixes i els sofriments dels meus fills». Amb una veu profètica, Tarancon denunciava la falta d'aliments en temps d'estraperlo: «Hi ha moltes famílies que no tenen els aliments indispensables». I és que Tarancon escrigué la seua pastoral, «per defendre el dret dels pobres i dels obrers a tindre pa en abundància, per portar una vida digna i humana».

Tarancon s'escandalitzava, pel fet que «no són pocs els qui en aquests últims anys s'han enriquit desaforadament» a costa dels pobres. Però el benestar dels rics (deia la pastoral) no pot «apagar el clamor de la multitud que pateix fam i viu en la misèria».

El 1946, Tarancon havia escrit una altra pastoral «explosiva», on desaprovava «les injustícies del règim capitalista», denunciava públicament els qui feien «grans negocis, sense reparar en la justícia» i els qui aprofitant-se de la situació de penúria, aconseguien «uns guanys il·lícits». Com no podia ser d'altra manera, el govern franquista va qualificar Tarancon de «obispo rojo».

El gest profètic de Tarancon, hui el repeteixen el Banc d'Aliments, Càritas, Mans Unides, Creu Roja, Consignes Solidàries i les parròquies valencianes que estan ajudant les famílies necessitades. I també persones anònimes que fan realitat el miracle dels pans i dels peixos, un miracle que només es dóna des de la solidaritat, compartint allò que som i que tenim. I mentrestant cal que recordem que el Govern va destinar «18000 milions per assumir les pèrdues, després de la fusió de la CAM i del Banc Sabadell».

Els consellers i el president de la Generalitat (que van prometre el seu càrrec sobre una Bíblia!) haurien de recordar sempre el que diu l'Escriptura: «Si un germà va despullat i sense aliments, i algun de vosaltres els diu: aneu en pau, no passeu fred ni gana, però no els doneu allò que és necessari al cos, de què vos servirà?» (Jm 2:15-16)

El P. Abat Josep Mª Soler ha denunciat diverses vegades «la situació dels més vulnerables» que pateixen la crisi, degut «a les mentides i falsos diagnòstics, tant d'alguns representants dels governs, com de certs gestors de l'economia». Per això, els bisbes valencians, que s'han manifestat diverses vegades a Madrid en defensa de la família, ¿no haurien d'haver-se concentrat durant els anys de balafiament del PP valencià, amb capellans, religioses i laics, davant la Generalitat, per demanar, com Tarancon «una autèntica justícia social»?

L'Evangeli ens recorda que el Crist es fa present en «el clamor de la multitud que pateix fam i viu en la misèria» (Mt 25) tal com deia Tarancon! Per això el nou Govern de la Generalitat, ha d'actuar d'una manera urgent, per acabar amb la fam al nostre País.