Al País Valencià patim molts greuges històrics, lingüístics, econòmics i territorials, però també d'ambientals. No tenim cap parc nacional i som, junt amb Múrcia, la única comunitat autònoma sense una Reserva de la Biosfera, una figura de protecció d'espais naturals que atorga la UNESCO. La dada sorprèn més encara si pensem que Espanya és el segon país del món amb més reserves. Tanmateix, en aquest cas la culpa, lamente dir-ho, no ve de Madrid: és nostra. Durant anys l'embolic polític i legislatiu, ratllant en la vergonya aliena, ha impedit una acció consensuada i potent en favor de la única proposta ferma que s'havia considerat: l'Albufera de València.

Aquest és un espai singular, amb una diversitat d'ecosistemes (devesa, arrossar, marjal, dunes i llac) que possibilita una fauna rica i valuosíssima, així com un paisatge únic i espectacular. I tot això, cal dir, després de segles d'interacció amb els poblaments humans circumdants. I per què és important això? Perquè el que busca la UNESCO no són indrets prístins, conservats tal i com eren fa deu mil anys; el que cerquen són models de convivència de l'ésser humà amb la natura. L'Albufera, en teoria, hi encaixa.

Tanmateix, una de les organitzacions ecologistes més important del país, Acció Ecologista-Agró, acaba de fer públic el seu rebuig a la declaració. Els motius? Que «els greus problemes que sofrix continuen sense solució i este espai natural, com a ecosistema, es troba profundament alterat i molt lluny d'assolir una bona qualitat ecològica». És a dir: que abans cal endreçar la casa i després ja convidarem als amics.

No els falta raó: certament l'Albufera ha patit un model de gestió molt millorable i de planificació ruïnosa, amb anys sencers sense Pla Rector d'Ús i Gestió; un pla que, a més de presentar llacunes i forats negres molt perillosos, fou afortunadament tombat per la justícia gràcies a AE-Agró. Però és que, independentment de les qüestions legislatives, l'Albufera acumula altres problemes urgents: la gestió de la palla de l'arròs (aprofite per a preguntar què passarà enguany), els abocaments incontrolats o el turisme desfermat.

Però fins i tot amb això, crec que estarem d'acord els companys d'AE-Agró i jo en que el territori valencià mereix una reserva de la Biosfera. Res no explica aquesta manca. I que si, hem de començar per algun lloc, quin millor que un espai on un cultiu com l'arrossar ha substituït a la marjal, i fa de suport d'aus i vida aquàtica, un parc pràcticament periurbà únic en Europa, que tot i anys i anys d'aterraments, abocaments, eutròfia, turisme de sol i platja, encara el podem gaudir a l'any 2015. Quina millor prova de que quan volem, podem? De que el Saler és per al poble, i l'Albufera, si ens esforcem, patrimoni de la Humanitat?

No caiguem tampoc a l'error de pensar que a la resta de reserves de la Biosfera tot és meravellós i la gestió sempre encertada. Recordem el Cabo de Gata i els horrors urbanístics, o el Delta de l'Ebre i la qualitat de l'aigua o les espècies invasores que poblen el riu. A l'Albufera li queda molt de camí per recórrer, però podem transitar-lo junts mentre demanem un reconeixement just que, no cal oblidar-ho, ens pot ajudar a anar més lluny. Encara que avancem pam a pam, companys.