Vaig recalar al barri de Sant Marcel·lí el 26 desembre de 1955, tenia set anyets. En 1974, poc abans de casar-me, vaig contactar amb els cercles polítics, socials i culturals del barri d´una gran efervescència en aquells anys, passant posteriorment a formar part d´un col·lectiu o grup Autogestionari. Després vaig formar part de la junta directiva de la Cooperativa de Consum la Nostra, posteriorment absorbida per Consum.
En la primavera de 1976 un grup de veïnes i veïns prenem consciència de la manca d´equipaments públics que patim al nostre barri, un fet molt comú en aquells anys a tots el barris de la perifèria de la nostra ciutat. Amb l´objectiu de revertir eixa situació vam decidir unir-se i crear l´Associació de Veïns. Com no tenim cap experiència del moviment veïnal vam contactar amb altres associacions veïnals que ja estaven en marxa, especialment amb la de Natzaret. En eixe moment a banda de fer-me soci començe a treballar activament en l´Associació.
Un plaga de mosquits, la manca d´enllumenat públic, muntanyes de grava i arena a l´entrada del barri, foren les primeres lluites. Després vindrien les reivindicacions del clavegueram, de la falta de places escolars, de les zones verdes i de instal·lacions esportives, entre moltes altres.
Als inicis de 1977, encara no havia passat un any de la creació de l´Associació, el nostre president va dimitir. Un important nombre de socis eren de l´opinió que el nou president havia de tindre un perfil no vinculat a cap sigla política o sindical doncs pensàvem que això ens donaria major credibilitat. D´eixa manera amb vint-i-nou anys i escassa experiència dins del moviment veïnal, quina inconsciència, em vaig trobar dirigint una associació veïnal de les més lluitadores de la ciutat. Sincerament crec que havien persones més capacitades que jo per a dirigir l´entitat, però les circumstàncies feren que fora jo, com ja he dit el alguna ocasió, un «president per accident». Però, la veritat, en aquells anys de nombrosa i, en gran part, jove militància, no resultava molta càrrega, doncs les decisions importants ens prenien en Assemblea i la militància aportava tot el que podia i més.
Em van escollir president durant dos mandats més, fins que en novembre 1986 vaig decidir no presentar-me a la reelecció. No obstant això he seguit militant sense solució de continuïtat. Entre 1992 i 1995 vaig ser tresorer i des d´aleshores ençà vocal i des de 1992 he fet de portaveu de l´AVV.
Estant d´acord amb els autors del llibre en què «l´èxit d´estos quaranta anys de lluita veïnal a Sant Marcel·lí no s´ha de buscar en el nombre d´assoliments i fracassos de l´Associació, sinó en el simple fet que un grup de persones hagen decidit organitzar-se, comprometre´s i lluitar per una vida més digna...» És ben cert que alguns dels èxits assolits al llarg de més de quaranta de treball tenen una possible explicació; creure en l´utopia, en que allò que volíem per al barri era possible aconseguir-ho i això transmetre-ho a les veïnes; a més de planificació, reflexió, acció, constància i perseverança.
Un exemple paradigmàtic d´allò dit abans hem de buscar-ho en el Pla Especial de Reforma Interior (PERI), gestat i redactat entre 1977 i inicis de 1979 per la Comissió d´Urbanisme formada per un arquitecte, un arquitecte tècnic i un delineant i un nombrós grups de militants, especialment de dones. De fet en juny de 1979, un més després de les primeres eleccions municipals democràtiques, vam presentar a la Delegació d´Urbanisme la documentació de la nostra proposta, que en línies generales va ser acceptada per l´Ajuntament i que amb escasses modificacions va ser incorporada al PGOU de València de 1988. Esta eina ha estat determinant per a la història del barri i per al posterior treball reivindicatiu de l´AVV, doncs on abans hi havia previst habitatges, ara amb el PERI es podia construir una escola, un centre de salut, un centre social, un parc, un poliesportiu, un centre ocupacional o un centre cultural. Tot i que els autors del llibre diuen que «tenim una forma admirable de fugir de la nostàlgia» que no mirem enrere, és quasi impossible no fer-ho per què sense eixa ferramenta del PERI hui difícilment tindrem en el barri uns equipaments públics més que dignes.
Tot això i moltíssimes més coses, als membres de l´AVV, a les protagonistes d´eixe treball ingent ens hauria resultat impossible contar-ho sense distanciar-se dels fets i de manera tan amena, sintètica, fresca i professional com ho han fet els autors, endinsant-se en els fets i en el seus protagonistes les veïnes i els veïns. Val a dir que l´equip redactor ha gaudit de total llibertat decidint, entre altres coses, que el protagonista del llibre haja estat el col·lectiu i no personatges de nom i cognom.
El llibre és memòria d´un temps viscut per la nostra ciutat. Afortunadament nosaltres hem tingut cura de conservar un ample i exhaustiu arxiu documental, una ampla hemeroteca i una fototeca que supera les dos mil imatges. Unes eines que hem pogut oferir a l´equip redactor. El llibre té un format que recorda uns anys de penúria econòmica dels moviments socials i el seu estil literari el fa recomanable tant per a joves que no visqueren aquell últim quart del segle XX com per a persones de qualsevol barri de la nostra ciutat que van viure situacions, fets i problemàtiques semblants. La seua lectura farà aproximar-se al lector a la història de la nostra ciutat dels últims quaranta anys, sobre els quals s´ha escrit molt poc i quasi gens des dels barris perifèrics. El llibre «El barri que vam imaginar» deixa clar que els barris també fem ciutat. L´obra compta amb el patrocini de la Regidoria de Participació i Acció Veïnal de l´Ajuntament.
