Gavaldà, al llarg de la seua obra sobre la pesta, no deixa ni un moment de lloar les autoritats locals, a les quals fa responsables de la victòria final sobre l'epidèmia. Però, amb tot, no és només un panegíric: "deixe escrita aquesta memòria (...) potser València, (...) si tornàs a emmalaltir per accidents semblants, els que la governaran, amb documents (...) podran posar remei", perquè no va saber trobar dades sobre epidèmies anteriors i, en algun cas, ens diu que els metges hagueren de tirar mà de dades de França. Però el ben cert és que, a més d'aquest detall "internacional", el comportament dels valencians recorda ben a les clares els nostres temps: tancament de la ciutat davant les possibles entrades i eixides de gent contagiada, diferents parers dels metges -els experts de llavors- sobre la naturalesa de la malaltia, que indiquen les pressions sofertes per part dels poderosos, conscients que la declaració de l'epidèmia significava la paralització de les activitats comercials; interés per buscar l'origen concret del mal -un vaixell arribat d'Alger, amb roba, segons sembla-; creació d'hospitals ad hoc en diferents parts de la ciutat, quan l'Hospital General es veu sobrepassat per l'afluència de malalts; designació d'un espai nou per soterrar els difunts -abandonats sovint enmig dels carrers, com hem vist ara en alguns països sudamericans-; o establiment de mesures higièniques per evitar la transmissió i, encara, la prohibició de reunir-se les gents per fer processons, atés que es va descobrir que, amb aquelles manifestacions de fe, augmentaven els casos de malalts.

També recorden els nostres temps les mesures de neteja i l'atenció als contagiats o, encara, l'interés de Gavaldà per posar de relleu que varen ser els ordes religiosos els qui es varen ocupar de donar atenció -i no sols espiritual- als qui es contaminaven d'aquella pesta bubònica que, amb el temps, acabà escampant-se per altres terres de la Corona d'Aragó i, també, per algunes ciutats de Castella.

Per últim, crida l'atenció -en positiu- veure com moltes poblacions valencianes, davant la crisi sanitària de València, l'auxiliaren amb allò que podien: farina, vi, gallines, moltons, ous, oli i aus de caça, o romer, ginebre i vinagre per desinfectar. Fins i tot, alguns particulars feren donacions destacades i, altres, deixaren les seues cases com infermeries, mentre durà aquell contagi terrible.