Enguany que la festivitat de sant Vicent Ferrer ha estat marcada pel confinament a causa del coronavirus, val la pena recordar que una de les múltiples epidèmies de còlera que registrà el nostre segle XIX tingué l'eminent predicador medieval com a protagonista, ni que fora de manera indirecta.

Així, en els darrers dies d'agost de 1854 a la ciutat de València començaren a manifestar-se uns incipients casos de còlera que, procedents d'Alacant, en poques setmanes escamparen el bacteri per tota la geografia valenciana. La malaltia s'allargà fins al mes de novembre i, tan sols al cap i casal, es cobrà la vida de 1.915 persones. Certament, és una xifra elevada per a l'època. Però el més interessant de tot és constatar que, en concepte de molts coetanis, els difunts encara haurien sigut més de no haver estat pel pouet que porta el nom del famós dominic.

El cas és que, davant la desesperació que devien provocar els efectes devastadors del còlera i la manca de solucions mèdiques que evitaren tanta mortaldat, una bona part de veïns i forasters de la Ciutat del Túria començaren a visitar la casa natalícia de sant Vicent Ferrer amb la intenció de beure, carregar i repartir aigua del seu cèlebre aljub; aigua que, pel fet de brollar entre les quatre parets que havien vist engendrar el futur taumaturg, hom degué considerar com a beneïda i salutífera: prodigiosa. De manera que, enmig d'una situació de crisi i desesperació sanitària, el pouet de sant Vicent es va convertir en font i refugi d'esperança per a milers d'habitants que, atemorits per l'epidèmia, no sabien ni què fer ni quines mesures prendre, a banda d'aclamar-se al més portentós dels valencians.

Temps després, i preveient, potser, el nou atac colèric que es produiria al cap d'un any, en 1858 s'hi habilità la pica de quatre aixetes -per tal d'evitar les aglomeracions, cal pensar- que encara podem contemplar a l'immoble. I també, una rajoleta commemorativa que, a mode de report, diu així: «Para perpetua memoria de la piedad de Valencia: durante la epidemia del cólero morbo, en 1854 suministró este pozo 159.976 cántaros de agua, transportándose por ferrocarril 45.900. Por gratitud colocó esta taza de mármol la piedad de los valencianos. Año 1858». La passa de còlera que registrà la ciutat de València durant la tardor de 1859 fou, amb diferència, la menys virulenta del Vuit-cents, ja que sols comportà la defunció de 19 persones. Com a resultat d'aquella aigua pretesament miraculosa? Segur que molta gent així ho va percebre.

Siga com siga, l'epidèmia de 1854 ens parla de la gran força i devoció que, a meitat segle XIX -quatre-cents trenta-cinc anys després de la seua mort-, posseïa sant Vicent Ferrer com a referent cultural i espiritual. I també, de l'esperit solidari del nostre poble, ja que, de la mateixa manera que actualment, a propòsit del Covid-19, s'han creat grups de voluntariat disposats a ajudar els més vulnerables, és segur que en aquell moment degueren constituir-se colles d'individus que ompliren i repartiren -i comptaren!- aquells 159.976 càntirs d'aigua que ja formen part del llegendari popular valencià. I que, si bé no tingueren un efecte farmacològic, és segur que jugaren un gran paper psicològic, ja que serviren de bàlsam i lenitiu per a tantes i tantes persones com es degueren veure afectades, directament o indirecta, per l'acció del còlera.