Quan era menut, una de les meues eixides favorites era jugar a l’horta al costat de ma casa. Al costat del col·legi Carles Salvador, en el límit entre Benimaclet i Sant Llorenç, s’estenia un bon conjunt de camps, amb les seues sèquies associades. Possiblement la meua va ser la darrera generació que va veure eixa horta encara productiva. Després tot allò es va perdre per a fer carrers i finques. En eixa banda del barri es va perdre l’horta, però a l’altra banda, passant el poble històric encara pervisqué i perviu l’horta.

Parlar del barri de Benimaclet és parlar d’horta. Pensar el futur del barri de Benimaclet ha de passar obligatòriament per parlar amb el veïnat. Horta i veïnat han construït un barri viu i dinàmic que tant s’estima esta ciutat, un dels barris amb més personalitat de València. El conec bé, m’hi he criat allà. Els decisors polítics no podem si més no, escoltar a qui l’habita. Esta forma de governar és la que garantix la qualitat de l’entorn urbà. O no estem ara gaudint d’una ciutat fruit de la consciència ciutadana de finals dels anys 70 i 80? El llit del Túria és nostre i el volem verd, el Saler per al poble, Recuperem Ciutat Vella. O més recentment, Salvem el Cabanyal o Salvem el Botànic. En tots els casos, la corporació municipal progressista va protegir allò que l’interés privat volia destruir amb excés d’edificabilitat, malgrat les pressions de molts promotors amb qui no es va doblegar. En eixe sentit, el nostre govern, el govern progressista eixit de les urnes al 2015 i revalidat al 2019, és hereu de la lluita ciutadana contra molts excessos de qui abans ostentava el poder sense atendre les reclamacions veïnals.

Compromís planteja, amb la responsabilitat de qui governa, una proposta de consens donant-li continuïtat a la participació iniciada a l’Estratègia Integral Participativa de Benimaclet, aprovada per acord plenari en 2018, amb la constitució d’una taula específica de treball entre administració, entitats del barri (veïnals, esportives...) i propietaris dels terrenys per a definir un full de ruta on s’estudie la forma òptima de gestió. Compromís no frena, sinó que revisa i actualitza després de 30 anys d’acord amb la realitat actual, on s’exigix tindre en compte l’emergència climàtica, la sostenibilitat de la ciutat i la personalitat dels seus barris. Es pot fer ciutat amb la mínima edificabilitat on evidentment l’interés públic prevalga sobre els interessos particulars d’una empresa.

Com a formació política que va guanyar les darreres eleccions a València i que a més va obtindre l’encàrrec de tornar a conformar un govern de coalició i progressista, estem treballant per atendre les dificultats de les persones que estan patint per la covid-19. Si una cosa ha demostrat esta pandèmia és que el ser humà no està aïllat de la Natura, som sensibles als seus efectes. I precisament per això no hem d’oblidar el territori i que ara mateix estem en un escenari de crisi global. Més i més estudis assenyalen que és la pèrdua d’hàbitats i biodiversitat la que podria estar darrere de l’eclosió de pandèmies com la que estem patint en estos moments. Tot sacrificat per un sacrosant creixement econòmic que no té en compte les limitacions del Planeta i que ens porta a un carreró sense eixida com a societat. Les ciutats no som alienes a este procés, al contrari. Per això, el model s’ha de canviar substancialment cap a la rehabilitació de la ciutat construïda i la seua renaturalització front als nous desenvolupaments sense control i assumint paràmetres de fa més de 30 anys.

Un nou model de ciutat del segle XXI i encarant els objectius de desenvolupament sostenible del 2030, no només de paraula, sinó també d’obra. Això vol dir salut, medi ambient, alimentació, paisatge i sostenibilitat. Però sobretot, participació. S’ha remarcat insistentment en la jornada realitzada a propòsit de la futura Llei de l’Arquitectura i de l’Entorn Construït que prepara el Ministeri, coorganitzada per l’Ajuntament de València: Únicament amb participació es pot garantir l’equilibri urbà entre arquitectura i societat.

Des de l’Àrea d’Ecologia Urbana de l’Ajuntament de València que dirigisc, no només valore el sentit de comunitat generat al voltant de tots els horts urbans que cuiden les terres periurbanes de la ciutat, sinó que també, en concret, valore i agraïsc enormement que els veïns i veïnes de Benimaclet hagen cuidat de l’espai comú, en un acte d’amor al seu barri, cultivant els seus horts i millorant el paisatge, evitant així una degradació inexorable com hem vist en tantes zones periurbanes de la ciutat. Per això, el nostre govern ha d’assumir la gestió directa del PAI de Benimaclet com la fórmula òptima per fer un urbanisme transversal, òbviament liderat pels serveis municipals de l’àrea d’urbanisme, però treballat en equip amb la resta d’àrees municipals i de la mà del veïnat, com es fa el nou urbanisme a Europa i arreu del món.

Tothom a la mateixa taula en un exercici que els temps ens demanen que estiguem a l’altura: col·laboració público-privada-social. Les persones que ara governem, tant d’un partit com de l’altre, no podem oblidar que estem al govern gràcies als moviments veïnals que varen prendre més i més força a les places i barris de la nostra ciutat ara fa 10 anys fartes d’un sistema corrupte que havia sacrificat el territori en pro d’un desenvolupament urbà mal entès que omplia les butxaques dels de sempre. De la mateixa forma que ens varen impulsar, ara no els podem defraudar. Volem que els xiquets i xiquetes del barri puguen seguir jugant en un paisatge d’horta propi del barri. No és una imatge del passat, és ben present hui en dia i és allò que hem de preservar per al futur. Perquè no podem vendre l’ànima del barri. Diàleg, negociació, consens. Estes són les claus.