Vicente Lerma Calabuig va nàixer cap a l’any 1879 del segle XIX a Alboraia, fill de Manuel (Lerma) i d’Esperanza (Calabuig) , en el quart any de regnat d’Alfons XII.
Tot el que escriuré a partir d’aquestes línies és fruit de la carència de vincle directe amb ell, al no haver pogut escoltar de primera mà la història de la seua vida, més enllà d’algun objecte quotidià com ara una tassa de café de fabricació alemanya o un pot ceràmic de melmelada de taronja que va portar de Portobello (Edimburg), en la seua condició de marí mercant, un duro de plata d’Alfons XIII de 1891, alguns documents personals i una interessant col·lecció de correspondència epistolar, relativa a una concessió que li va ser atorgada junt a 44 més en 1924 a la Platja de Llevant (Las Arenas) i la posterior construcció (1929-30) d’una casa d’obra, sota la direcció de l´arquitecte Víctor Gosálvez.
Segons pareix des de molt jove va haver de mostrar-se emprenedor en matèria laboral, havent de complir amb el servei militar obligatori de tres anys de l’època a Cuba, abans de la seua perduda en 1998, com assístent d´un comandament castrense i prestant servei a l´Armada.
Gràcies a una postal seua remesa al desembre de 1908 des del port vasc de Pasajes, sabem que als 29 anys era marí mercant i ja havia de ser casat amb Vicenta Camacho Solsona, resident en el carrer del Progrés del «Pueblonuevo del Mar», en realitat annexat a València des de 1897. Sobre la base de l’estil decoratiu d’un projecte tècnic dibuixat a escala 1:50 de les fatxades de fusta de barraquetas de banys de mar i «merenderos», conservat fins hui, datable entorn als primers anys del passat segle XX, podem creure versemblantment que un jove Vicente Lerma va haver de compaginar des d’aquelles dates i amb poc més de vint anys, la seua més o menys freqüent activitat marítima com a cuiner a bord de vaixells de vapor amb les temporades estivals en establiments desmuntables de «baños de ola» com ara «La Estrella», «La Campana», «El Globo» o «La Palma».
Deu anys després, en 1918, als 40 anys d’edat havia de continuar residint en el número 76 del carrer del Progrés del Cabanyal i en aquelles dates es va afiliar a la societat especial obrera «La Aurora del Marino», sindicat lliure de fogoners i mariners (Barcelona), de la «Asociación de Navieros del Mediterráneo».
Anys de la I Guerra Mundial en què l’amenaça real dels submarins alemanys va estar molt present també en aigües espanyoles. Gràcies a la seua llibreta de marí mercant de la Companyia Trasmediterránea tenim notícia que un any després, es va embarcar al novembre de 1919 en el vapor «Sagunto», desembarcant per la seua voluntat tres mesos després en el port de Barcelona.
Acabat aquest conflicte europeu, en el mateix any de la imposició de la Dictadura de Primo de Rivera (1923), amb el suport del rei Alfons XIII i ja pròxim als 45 anys, el nostre homenot conegut en el Cabanyal pel malnom de «El Roig», pel seu color de pèl, va acabar de consolidar a la «Sociedad de Barraqueros y Dueños de Merenderos de la Playa de Levante del Grao de Valencia», originàriament de fusta i lona desmuntables, de la que va ser el seu President. Societat que ja disposava d’un Reglament almenys des de 1914 i tenia la seua seu en el carrer Escalante núm. 89, casa de D. Juan Crisóstomo.
Casat abans de 1920 en segones nupcies amb Visitación Camacho Palomares, amb la seua infatigable tenacitat i afanys continuats, Vicente Lerma Calabuig es va proposar higienitzar i modernitzar el sector de la fatxada marítima de València comprés entre el Balneari de Les Arenes i la séquia del Rihuet, on només en les temporades d’estiu es muntaven per sorteig les populars «Barraquetas de Baños», de cinc metres i mig d’amplària i els «merenderos», aquests en canvi de sis metres. Per a això va comptar amb l’ajuda inestimable del seu amic Leopoldo Aguirre Verdeguer, vicecònsol al Grau dels Països Baixos i va saber guanyar-se el favor de Balbino Gil Dolz de Castellar, Capità General de Valladolid, per a aconseguir la concessió administrativa dels terrenys erms de la platja del Canyamelar, a fi de poder construir balnearis permanents de formigó armat, a manera de nou barri obrer.
Així, doncs, el 6 d’octubre de 1924 el subsecretari del Ministeri de Foment promulgava una Reial Orde per la qual s’autoritzava a Francisco Balaguer, fundador de «La Pepica» i 44 més a edificar 36 casetes de banys i berenadors, segons el cridaner projecte d’estil noucentista mediterrani, delineat sobre ferroprusiato en 1922 pels reconeguts arquitectes Víctor Gosálvez, autor dels funcionalistes Docks Comercials del port de València, i Ángel Romaní.
D’eixe mateix 1924 es conserven a més a més cinc cartes mecanografiades, prèvies a la Reial Orde, enviades des de Madrid per un cert Antonio Hierro, probable funcionari ministerial, donant compte de l’estat de l’expedient d’ocupació dels terrenys de platja situats junt amb el balneari de Les Arenes i autorització per a edificar allí casetes de bany i berenadors permanents d’obra.
Paral·lelament en 1925 també tenim documentat Vicente Lerma Calabuig com a estibador portuari i soci número 1226 de «La Marítima Terrestre», societat obrera del port de València, a la que va haver de pertànyer ja en 1914, si es jutja per l’exemplar que hem conservat del «Contrato Colectivo de Trabajo. Tarifas de carga y descarga. Acuerdos del Jurado Mixto», editat en la Impremta «Hijos de F. Vives Mora».
A l’octubre de 1926 es reben correus del Director Gerent de la societat cooperativa «Banco Español de Crédito Hipotecario», F. Casimiro, donant compte del seu nou domicili social del carrer Hermosilla núm. 89 de Madrid, d’on es deduïx l’intent inicial de la «Sociedad de Barraqueros y Dueños de Merenderos» de portar avant l´esmentat projecte arquitectònic de Víctor Gosálvez i Ángel Romaní de 1922 d’un mode col·lectiu i amb finançament del dit banc hipotecari.
En aquest mateix sentit, pot adduir-se l’autorització signada el 22 d’abril de 1927 per l’enginyer Román Ochando de la «Dirección de Obras Públicas de Valencia» de l’acta de replantejament de les casetes de banys i berenadors autoritzats, resultant el pas de 15,28 metres d’amplària contigu a la fatxada nord de l’edifici dels Doks Comercials (sic).
D’acord amb el contracte de 2 de novembre de 1929 per a la construcció de la casa de baños «La Estrella» en el solar de la concessió de Vicente Lerma Calabuig, establit amb el contractista de l’obra D. Fidel Montañana, el valor de la mateixa s’elevava a 24.030 pessetes, efectuant-se d’acord al mateix l’últim pagament el 6 de juny de 1930.
En la seua planta baixa es trobarien les diferents cabines individuals dotades amb lavabos, sòls de fusta, perxes, espills, etc, i el bany del retret xapat d’higienistes taulellets esmaltats.
En els primers mesos de 1930 i gràcies a la seua cèdula personal podem determinar que als 51 anys habitava en el xalet núm. 32 del carrer d’Eugenia Viñes, on continuava rebent correspondència del seu amic el fill del conegut com «Almirante del Grao» i primer exportador internacional de taronjes D. José Aguirre Matiol, Leopoldo Aguirre Verdeguer.
Finalment la sublevació dels militars africanistes de l’Exèrcit el 18 juliol de 1936, va donar pas a tres anys guerra civil, en el curs de la qual com és sabut, el Govern legítim es va veure obligat a traslladar la capital de la República a València, convertint a la seua zona portuària en objectiu de nombrosos bombardejos, especialment durant els anys 1937 i 38, realitzats des de Mallorca per l’aviació legionària italiana. Motiu pel qual es va haver d’evacuar totalment a la població dels Poblats Marítims, amb l’excepció dels treballadors portuaris, entre ells Vicente Lerma Calabuig i en un dels quals va resultar assolada per una bomba la dita casa de banys «La Estrella».
Heroics estibadors del port de València, com «El Roig», que van haver de patir constants atacs aeris franquistes, mantenint la línia de vida logística de la II República per a sostindre l’esforç de guerra, sense deixar d’abastir a la població civil i als que hui està dedicat per a la seua memòria el monument a la Pau de José Esteve Edo, inaugurat l’any 1987 en la plaça de l’Armada Espanyola, ara de la Setmana Santa Marinera.
A l’esquerra, carnet número 1 de la Sociedad de Barraqueros. Baix, el balneari de les Arenes amb els pavellons de bany i berenadors que acabaren en les arrosseriss de hui, fa cent anys.
