Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Salvem el porró valencià!

El porró o barral valencià és una de les costums que està perdent-se en l’actualitat És una forma nostra de beure el vi, que es remunta als segles XVII-XVIII

Salvem el porró valencià! |

Salvem el porró valencià! |

El llibre «El porró» (1938), de l’estudiós dels costums catalans Joan Amades, que accepta la variant valenciana, explica amb detall els precedents del porró, que es remunten a beure de banyes o amb els recipients de vidre o ceràmica de l’època romana. Fins i tot, per la seua forma, el porró estaria emparentat amb els xiulets amb aigua que imiten el sons dels ocells i que són freqüents en la nostra escuradeta. Com a recipient per a beure, apareix en «L’Espill» (1460) de Jaume Roig, un llarg poema amb versos de quatre síl·labes: «En hun porró / aygua beureu». Amades també explica les nombroses varietats del seu nom. A terres valencianes, també pren el nom de «barral», i potser tinga raó el meu col·lega Guillem Calaforra en reivindicar aquest mot com més nostrat. Pel nostre gust pels diminutius, també és anomenat «barralet». Com a recipient de vi, «barral» apareix ja en el Tirant lo Blanch. I, fins i tot, el seu ús onomàstic, bé com a nom o bé com a cognom, és molt més antic (hi teniu el cas de l’editor Carlos Barral).

Salvem el porró valencià! |

Però aquest «barral» o aquest «porró», que trobem en el nostre Segle d’Or, el més probable és que no tinguera la forma i la matèria actual.

Salvem el porró valencià! |

El porró o barral, de vidre i amb forma bulbosa (per això hi ha qui pensa que porró deriva d’all porro, «allium porrum»), sorgeix al segle XVII, quan els artesans també parlaven de «tasses brocalls». Segons l’estudiós i col·leccionista Josep Maria Rovira i Valls, potser sorgiren en algun forn de vidre de Mataró o del Pla d’en Llull a Barcelona. També n’hi ha registres a Vallbona. Per això, el diccionari del valencià de J. Martí Gadea (1891) enregistra el sinònim «ampolla catalana» a Bocairent i Altea, o simplement «la catalana» a Pego. Amades arreplega el mot «beire» emprat a Benidorm (el DNV no el recull). En alguns llocs, com ara l’Alcora o Onda, «porró» es diu del bací o orinal. D’on sorgeix el suposat calc del castellà: orinar (Alcover) o pixar (DNV) fora del porró (mossén Alcover n’era més fi). Des de Catalunya el porró es va estendre fins la Savoia francesa al nord, el ducat venecià a llevant o Cartagena al sud. La definició de la RAE: «Redoma de vidrio muy usada en algunas provincias españolas (sic) para beber vino a chorro por el largo pitón que tiene en la panza», no deixa de presentar el porró com propi d’«algunes províncies espanyoles». Segons Coromines, l’etimologia del mot «porró» potser derive del mossàrab «purrûn» que passaria a la nostra llengua, però també al granadí «porrón», que es registra a Guadix i al nord d’Extremadura. Fins i tot, portat per andalusos o extremenys, arribà a Argentina. De fet, apareix en l’obra «Martín Fierro». El nom de Porrones a Agullent o la font de Borrunes a Bunyol, també hi derivarien.

Salvem el porró valencià! |

Una forma clara

Amades considera que el porró sempre és de vidre bufat, encara que potser ja es puguen fabricar a motlle. Com hem dit, a terres valencianes adoptà més bé la forma cilíndrica, que, per un simple càlcul geomètric, triplica la capacitat de la forma cònica. Si bé, en el cas del porró valencià, el bec o gallet n’és més reduït. També es característic del porró o barral la corona o barret, que presenta la part superior de l’ampolla. Si bé tancar-la amb un tap de plàstic és un detall estèticament molt coent.

Salvem el porró valencià! |

El porró o barral serveix per a beure «a gallet» (o «galet») o «del dorc» (al valencià, millor «de la dorca»). L’Acadèmia Valenciana de la Llengua hauria de determinar si es beu «a gallet» (Amades) o «al gallet» (DNV), expressió curiosa que té a veure amb llançar el raig de líquid en direcció a l’úvula, campaneta o gargamelló, també anomenada «gallet», però que també rememora la posició del gall en cantar o del gall jove (gallet).

Salvem el porró valencià! | FOTOS DE F. J. H.

A finals del segle XIX i primeries del segle XX, es publicà a València una revista setmanal anomenada «La Barraca», que tenia com a significatiu subtítol «Semanari radical pera la chent de barral», expressió que també trobem a Escalante, junt a altres que potser foren equivalents: gent de brusa i espardenyes, gent de tartaneta.

Salvem el porró valencià!

El porró apareix en les expressions artístiques. José Benlliure i Picasso el van representar en diverses obres. Ara, l’Hermitage de Sant Petesburg penja un quadre de l’artista malagueny titulat precisament «El porró» (1906). I també va deixar-nos un dibuix , datat la vespra de Sant Joan de 1957, d’un porró en una taula parada a voramar, precisament com el tema del llibre de Paco Roca.

Salvem el porró valencià!

És millor beure el vi en porró? El vi és molt més que una beguda. Hi ha tota una construcció social al darrere, com bé analitza el meu col·lega Benno Herzog en el seu magnífic llibre «Vino y sociedad. Una invitación a la sociología del placer» (Institució Alfons el Magnànim, 2020). Per això, la manera de presentar o consumir el vi no està al marge d’altres elements de l’estructura social. I ell ho sap bé perquè ha nascut en Renània, on fan servir encara una copa de vi «römer» (val a dir, romana), de peu de vidre verd, que té més de dos mil anys d’antigüitat. Però si ens preguntem si guanya el vi en beure’l al gallet amb un porró o barral, potser la resposta hauria de ser afirmativa. No només perquè el recipient ja és pot considerar un decantador, que permet al vi «respirar», sinó també perquè, com diu Amades, d’aquesta manera hi ha més satisfacció, el que s’hauria arreplegat en algunes dites populars: «Qui beu amb porró, no beu tant i beu millor», «Vi begut amb porró, poc i millor», «Beure amb porró no fa borratxó», «Qui amb porró beu son vi, bebedor fi». At last but not least, beure amb porró rememora altres activitats ben plaents. En l’«Antropologia en sentit pragmàtic» d’Immanuel Kant, el filòsof de Königsberg defensava que no podiem gaudir de dos plaers al mateix temps, per la limitació de la raó humana en copsar els fenòmens. Recorde que el meu mestre, el catedràtic Fernando Montero, adduïa contra el filòsof prussià que un bon àpat amb una música suau de fons no semblava una limitació del plaer, sinó tot el contrari. En el cas de l’ús del porró, es desencadenen altres ressonàncies plaents. El gran director Bigas Luna en tractà en la seua pel·lícula «La teta i la lluna» (1994), on es barrejava una mamella generosa d’Estrellita (Mathilda May) amb el porró en les fantasies del xiquet Tete (Biel Duran). Però no és aquesta l’única associació eròtica que podem fer, com deduirà fàcilment el lector o la lectora. De fet, Sanchis Guarner anomenà «piu» al bec del porró («piu» o «bec», l’AVL hauria d’introduir aquestes accepcions). Per finalitzar, invocarem a Sant Rorró, amb Al Tall, i cantarem: «Que vinga el déu Baco, que ens porte un porró, i que ens allumene, en esta ocasió». I està bé parlar de sants o déus perquè, recordeu, qui veu amb porró, mira al cel.

Compartir el artículo

stats