El dimarts 31 de juliol del 1923 s’anunciaren diversos actes al si de la Fira de Juliol, com ara una correguda de jònecs que havia de començar a les quatre i mitja. A les cinc de la vesprada, al Trinquet Pelayo, els rojos Andrés, Llorens i Calvo, s’enfrontarien als blaus Guara i Molina, en una partida d’escala i corda, i mitja hora més tard, al recentment inaugurat Mestalla, se jugaria l’últim dels tres partits acordats entre el València i el Real Club Fortuna de Vigo. Hi havia expectació, perquè cada equip comptava una victòria prèvia. La temperatura era molt elevada. Es patia una onada de calor i la població hagué de suportar un d’aquells dies bascosos on la gent desitja que caiga una tronada d’estiu que no arriba. La premsa advertia: «El tiempo sigue caliginoso, llegando en las horas del pleno día a resultar abrumador». Doncs sí, la calor resultà aclaparadora.
L’horta al sud de Russafa estava travessada de séquies i camins i poblada per alqueries i barraques disperses o en xicotets agrupaments. Un d’aquells estava en un camí transversal entre la Carrera d’Encorts i el Camí Nou del Saler, que antigament s’anomenava de la Conca Vella i als anys vint del Portalet, a ponent, i dels Anouers, a llevant. Allà, prop d’altres habitatges i al costat d’una séquia, hi havia una sénia, un forn, tres eres enrajolades, corrals, quadres, pallises per guardar la palla o l’alfás, quatre cases i cinc barraques, entre elles l’anomenada del Madur o més bé, en expressió castellanitzada, del Maüro. Hi vivien Francisco Jimeno Vivó, llaurador de 55 anys, i Mariana Vila Vilanova, de 52. També, els dos fills: Pedro, de 27 anys, i Pepe, de 22. A les tres de la vesprada, quan més calor feia, els fills es trobaven descansant a una de les cambres de la barraca. El pare hi entrà, els despertà i els digué que havien de marxar a fer les faenes del camp. Pedro, el fill major, replicà que encara no havien dinat. El pare els digué que segueren a taula i ho feren. Ja al menjador de la barraca, Francisco increpà el seus fills i es produí un diàleg que arreplegaren les cròniques:
–Si no vos cride, encara haguereu estat dormint, vitat? –digué el pare amb to de retret.
–Clar, home, pues, no faltava més –contestà despreocupadament el fill gran.
Aquest resposta indignà el pare, que respongué:
–Pues ja estàs agarrant la roba i anant-te’n. Jo no mantinc vagos.
Aleshores el fill va riure i una expressió semblant tingueren la mare i l’altre fill, la qual cosa enfurismà més encara Francisco. El barraquer va traure una navalla, però sembla que, per les seues xicotetes dimensions, encara produí més hilaritat en la resta de la família. Això enfadà encara més Francisco, que entrà a una cambra i isqué amb l’escopeta del fill. Quan van veure que els apuntava amb l’arma, els tres isqueren ràpidament de la barraca. Els fills es tancaren a una pallissa que estava prop de la barraca i la mare, Mariana, va correr a una alqueria pròxima per demanar auxili. Entrà a la casa on vivien Vicente Valero Tomás Diego, de 50 anys, conegut com «Valero» o «l’Arrosser», i Vicenta Catalá, de 46, que eren pares de dos fills i dues filles, una d’elles anomenada María. Vicente era considerat una bona persona i anteriorment ja havia actuat de mediador per tranquil·litzar Francisco, que era de geni curt. Quan arribà Mariana, Vicente també estava gitat i Vicenta feia faenes de la casa. Mentre s’alçava Vicente, Mariana tornà correns a casa seua i pogué veure com el seu home, Francisco, marxava cap a la pallissa on estaven amagats els joves, amb una corbella a la mà. Arribà primer Mariana i tancà per dins. Mentre Francisco donava colps a la porta i llançava crits amenaçadors brandant la corbella, arribà el veí Vicente, amb l’ànim de calmar el barraquer enfurismat. Creuaren paraules i els dos tornaren a la Barraca del Maüro, on es desencadenà la tragèdia.
Ja dins de la barraca, Vicente continuà tranquil·litzant Francisco. Aquest deixa la corbella i va tindre l’ocurrència de trencar l’escopeta del fill per castigar-lo o per evitar apuntar novament la família. Agafà l’arma amb la mà dreta per dalt de la tancadura i amb l’esquerra de l’extrem dels canons i colpejà amb força la culata a terra a fi de fer-la miques o rompre l’escopeta pel mig, sense adonar-se’n que l’arma estava carregada amb dos cartutxos, que es percutiren pel colp. Es dispararen els dos canons al mateix temps. Dissortadament, els tirs seccionaren els dits centrals de la mà esquerra de Francisco i impactaren de ple en el pit i la cara de Vicente. Aleshores Francisco isqué de la barraca plorant i ferit, mentre cridava:
–Pobre Vicent! El que menos ho devia, ho ha pagat!
Amb la mà ferida, el barraquer comença a córrer enfollit pels camps. Vicenta, la veïna, espaordida pel soroll dels trets, va córrer cap a la barraca del Maüro, que estava a unes cinquanta passes de casas seua. Aleshores va veure fugir Francisco i com el seu home ixia ple de sang de l’habitatge i pràcticament es desplomava als seus braços. Mariana abandonà la pallissa amb els fills i els tres contemplaren astorats la tràgica escena. Els tirs d’escopeta eren un codi entre els llauradors de l’horta, el senyal que estava produint-se un robatori o un incendi. Per això, alarmats pel soroll, arribaren immediatament altres veïns, que pensaren en traslladar Vicente a la Casa de Socors de Russafa, però dessistiren en veure que ja estava mort. Francisco, amb la ferida a la mà, es presentà a la Guàrdia Civil i fou remés a l’Hospital, on fou atés pel metge de guàrdia, doctor Coloma, que li aprecià evulsió per arma de foc de les falanges segona i tercera dels dits índex, mitjà i anular de la mà esquerra. Poc després es presentà als habitatges de la Carrera En Cors el jutge de guàrdia, Candido Julián Rodríguez, amb el metge forense, Rafael Ferrer, l’actuari i l’algutzir. La comitiva judicial es traslladà després a l’Hospital per prendre declaració a Francisco i ordenar la seua detenció. Conclogueren les diligències de matinada, quan ja era 1 d’agost. El mateix dia, el llaurador mort fou soterrat a un nínxol del Cementeri General.
Els fets foren jutjats l’abril del 1924. El fiscal Fabra va sostindre que Francisco matà intencionalment Vicente per alliberar la seua ira i capgirà el sentit de l’exclamació que va fer el barraquer en fugir per un:
–Ara ho pagues tu!
Contemplà, però, els atenuants d’arravatament i obcecació. La defensa demanà l’absolució. El llaurador fou condemnat per l’homicidi i empresonat a Sant Miquel dels Reis. Finalment, el juliol del 1924, fou alliberat per un indult del govern.
Ara al lloc que ocupà la Barraca del Maür i els altres habitatges es troben les vies ferroviàries de la Font de Sant Lluís i les instal·lacions de Mercavalència. El València va perdre 3 a 4 en aquella vesprada de calor aclaparadora.
