La primera projecció de cinema sonor a la Península Ibèrica es realitzà a València, el diumenge 2 de maig del 1926. Fou una iniciativa de José Estivalis, conegut pel pseudònim d’Armand Guerra, un cineasta, actor i anarquista nascut a Llíria el 1886. La vespra, l’enginyer danés Axel Carl Georg Petersen començà amb la instal·lació dels aparells del sistema que havia desenvolupat amb el seu company d’universitat Arnold Poulsen, al Cinema Lírico. El local era propietat del senyor Porres i havia rebut aquest nom després de la reforma del mestre Serrano de la sala i l’escenari de l’anterior Trianón Palace, una obra modernista de Javier Goerlich que es trobava en el Passeig de Russafa (en l’època: carrer Pi y Margall).
El diumenge, a les 12 i mitja del migdia, se celebrà una projecció privada, amb assistència de personalitats de la ciutat: catedràtics, industrials, comerciants, cònsuls… «lo más distinguido de la sociedad valenciana». Els amfitrions de la sessió foren Juan Galvañ, advocat que tenia la concessió de l’invent tècnic per als països de parla castellana i portuguesa, Vicente Estivalis, el germà del nostre protagonista, i els cinematografistes locals José Llop i Bernardo Vanaclocha.
La sessió en el Lírico de València començà amb unes paraules d’Armand Guerra, demanant a la gent que no aplaudiren fins a la fi de l’acte (el que no van fer, admirats pel so i la sincronització amb la imatge). A continuació es projectà un film amb diversos episodis. El primer episodi era l’al·locució d’Estivalis gravada a Berlín pel mateix Guerra uns dies abans. En tenim la seua transcripció:
«Señoras, caballeros, respetable público. No esperen ustedes oír aquí un extenso discurso para glorificar el valor del nuevo invento que tenemos el gusto de presentarles hoy. El film parlante realizado por los ingenieros Petersen y Poulsen, según un sistema perfectísimo, fruto de largos años de experimentos, se presenta por sí solo, sin necesidad de introductores ni de padrinos. El sincronismo de la imagen y de la voz es perfecto, como ustedes lo están viendo y oyendo. La película, pues, ha cesado de ser muda: ya tiene voz. Y esta voz, transmitida aquí por medio de mi modesta actuación, espero hallará un eco favorable en el distinguido público que me escucha y me vé.»
Aleshores Guerra feia un estornut, girant el cap. S’escoltava una veu llunyana d’algú que ordenava, en alemany, tancar una finestra. I Guerra s’emplenava un got d’aigua. Deia per a ell mateix «¡Qué a gusto se bebe cuando se tiene sed!» i continuava amb el seu parlament, tot referint-se al vol transoceànic que Ramón Franco, Julio Ruiz de Alda, Juan Manuel Durán i Pablo Rada, havien fet des de Palos de la Frontera fins a Buenos Aires, on havien arribat el 10 de febrer:
«España se levanta. El fiero león sacude sus melenas y lanza a la conquista de uno de los primeros puestos de la civilización. Ayer, Franco y sus compañeros provocaron con su vuelo a América la admiración del mundo entero. Hoy, los capitanes Estévez, Gallarza y Loriga vuelan con rumbo a Filipinas, adonde deben haber llegado tal vez en el momento en que esta cinta se proyecta» [Partiren el 5 d’abril. El raid estava previst en 17 jornades, però finalment es realitzà en 33 dies].
«Mucho he trabajado en Berlín, donde resido y donde he impresionado lo que ustedes están viendo y oyendo para convencer a los inventores a hacer esta presentación. El hecho de presentar este invento en Valencia es debido a que, como todo español, siento cierta predilección por mi patria chica, por la hermosa Valencia, perla del Mediterráneo. Con lo dicho queda la presentación justificada. Ahora verán y oirán ustedes el film parlante y musical; esta maravilla que me honro de haber introducido en España con la colaboración de mi hermano. Ahora les ruego encarecidamente, al final de la representación, no hagan ustedes así [trau un xiulet de la butxaca i xiula], sino… así [aplaudeix]. ¡Y muchas gracias!»
A continuació es projectà una altra peça. El trompetista de la Capella Reial de Copenhagen Lauritz Sørensen (1874-1937) interpretà «Hedvig polka» del compositor danés Wilhelm Ramsøe.
En la tercera peça es podia veure una campaneta ferroviària d’un pas a nivell, que donava dues tandes de cinc tocs i, immediatament després, en un pla més general, el pas del tren exprés de Copenhagen.
En la quarta part es projectaren unes escenes mudes d’«El naixement d’una nació», la històrica pel·lícula de D. W. Griffith (1915), concretament les seqüències amb el coronel Cameron a l’hospital, amb música de fons afegida per Petersen i Poulsen.
La peça cinquena era un discurs en anglés de l’ambaixador nord-americà a Dinamarca Dr. John Dyneley Prince (1868-1945). Aquest diplomàtic fou realment professor a Columbia de llengües semítiques, podia fer servir més de vint idiomes i, com a curiositat, va fer la primera adaptació musical del poema de R. Kipling, «The road to Mandalay», que després es popularitzà amb la versió de Oley Speaks, que cantaren Frank Sinatra o Robbie Williams.
En la sisena part es podia veure la xiqueta Ruth Dietzmann (1914-1974), aleshores amb nou anys, interpretant la Gavotte, op. 23, núm. 2. del compositor txec David Popper, amb un violoncel, acompanyada al piano per la seua mare, Clara Cubin (1870-1942). Apareixia fugaçment un home, que podria ser el pare, Paul Dietzmann (1870-1923), d’origen alemany. Ruth realitzà la seua carrera musical en l’orquestra d’Aalborg (Dinamarca).
La setena peça era una desfilada de la cavalleria de la Guàrdia Reial per un carrer de Copenhagen.
En la vuitena i última peça es podia veure el lliurament de les armes de la guàrdia davant del Palau Reial de Copenhagen.
Segons Armand Guerra: «Fueron proyectadas diversas películas cortas […] cada una de la cual provocó estruendosas ovaciones y exclamaciones de júbilo del público.»
Després, el mateix Petersen donà les gràcies per l’acollida i el senyor Chulvi, en nom de Jaime Faus, de «Selecciones Llop» (una distribuïdora), obsequià Petersen amb un ram de flors.
La premsa local no prestà molta atenció a l’esdeveniment, llevat d’un article que presentà la «cinematografía acústica o parlante» com un «acontecimiento científico» (Diario de Valencia, 5 de mayo de 1926). El periodista vaticinà:
«Según tenemos entendido, existe una corriente muy favorable entre los capitalistas españoles, y sobre todo valencianos, para constituir una importante empresa explotadora de este invento, con lo que sin duda alguna, Valencia ocupará un lugar preminente en la industria cinematográfica europea»
Dissortadament, no fou així. Una setmana després, el Cinema Lírico estrenava «Els quatre genets de l’apocalipsi», la versió cinematogràfica de la novel·la de Blasco Ibañez, protagonitzada per Rodolfo Valentino i Alice Terry, i el públic havia de conformar-se amb el cinema mut.
(Aquest text és un fragment del llibre: «José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària», publicat recentment per la Diputació de València en la col·lecció Bocins-Personatges)
