Estima València els seus pobles de la mar?

La pregunta pot irrompre en la ment de tot el qui estime eixa franja de terreny on la ciutat s’abraça a la mar, visitant l’exposició que presenta l’Ajuntament de València en la seua Sala d’Exposicions amb el títol «75 anys. 75 peces. Una mirada a la història del SIAM», que estarà oberta fins el proper mes de juny.

Una exposició sens dubte interessant i recomanable que ajuda a conèixer bona part de la transformació de la ciutat des dels seus inicis a l’actualitat, revelant, en uns casos, aspectes desconeguts i, en altres, oblidats. Entre estos últims, un fragment del moll de Güelda, l’embrió del que, a través del temps, es va convertir en el port de València, del que tot valencià ha de sentir-se orgullós.

Un poc d’història sempre ve bé

La conveniència de comptar amb unes instal·lacions que acolliren el tràfic marítim i la seua inexistència en València, havia inspirat en 1603, al viatger Barthélemy Joly el comentari que «si tinguera port, València excediria totes les altres d’Espanya en comerç». No és doncs gens estrany que es succeïren intents de construir un embarcador per la càrrega i descàrrega de mercaderies.

Després de diferents projectes, finalment, en 1686, va ser aprovat el del port artificial de Tomàs Güelda. Un obra d’estaques de fusta i caixons d’argamassa que millorava anteriors projectes per acollir embarcacions de tamany reduït. Lamentablement, les característiques de la costa, oberta a tots els vents, junt a la fragilitat de la seua construcció feu que no durara en peu més de deu anys, castigat a més pels embats dels temporals, acumulació de sorra i els efectes de la broma, el Teredo navalis, en realitat un mol·lusc (no un cuc com sempre s’ha pensat).

I el Moll de Güelda passà a una altra vida, tapat pel silenci de la història. Fins l’any 2002, en què casualment, treballant en la construcció d’un aparcament subterrani al carrer J.J. Dómine, es van trobar les restes que després del seu estudi resultaren ser les del Moll de Güelda. Cal dir que l’Ajuntament va acordar per unanimitat en el ple de juliol de 2004 que aquesta peça arqueològica -que va ser acuradament desmuntada peça a peça i depositada en una cambra del Servei Municipal d’Arqueologia- s’instal·lara en el futur museu marítim de la ciutat, però la sempiterna falta d’interés de la societat amb els temes marítims a l’hora de posar en valor la nostra història, feu que les despulles del moll no veren mai la llum, fins que la seua importància va reclamar que formara part de l’esmentada exposició.

Eixos senzills taulons de fusta que començaren a forjar el desenvolupament de la participació valenciana en tota la Mediterrània haurien d’estar en un Museu Marítim com cal.

És manifest que en totes les ciutats obertes a la mar han plasmat l’orgull per eixe llegat proclamant-ho ben alt. Moltes d’elles obrint Museus que posen de relleu la seua participació en la història sempre apassionant que oferix la mar.

Per confirmar l’anterior, en el cas de la nostra ciutat, sols cal fer un repàs del calvari que ha passat el seu Museu Marítim, desaparegut des de fa molts anys després de recórrer vàries instal·lacions.

Es cert que al menys, esperem que encara enguany, possiblement es puga oferir una mostra del que fou el món de la pesca en els pobles de la mar, en la recuperada Casa dels Bous. Tanmateix no és el lloc més adient per al moll de Güelda que tindria la seua ubicació correcta en les Drassanes. Per espai no serà.

A l’eixida de l’exposició, la llum mediterrània que hores abans havia eixit per la mar saludant la ciutat, torna a xiuxiuejar a l’oïda: Estima València els seus Pobles de la Mar?