Josep A. Gisbert Santonja

Dissabte passat, els patriotes del Centre d'Estudis Contestans celebraven en clau interna l'esdeveniment. Com un passeig per la memòria, com una processó cívica colpida per la pluja, travessaren sendes i camins, que ara diuen pistes, i accediren a les ruïnes més significatives d'algunes de les alqueries de les terres d'al-Azraq.

Els castells de Galinar (Gallinera) i al-Qala (Alcalà) exerciren el control sobre els territoris de la Vall de Gallinera i la Vall d'Alcalà. Són dos dels huit husun expressament assenyalats al Tractat "del pouet" o Pacte d'Alcalà, signat entre Jaume I i el cabdill musulmà al-Azraq, el 1245. El 1247 s'inicien les operacions militars d'al-Azraq, on el hisn al-Qala fou un escenari vital.

La guerra es perllongà fins a la primavera del 1258, quan Jaume I enceta la campanya que acabaria amb la resistència. Al-Azraq no tingué més opció que negociar una sortida digna.

Aquest extracte del Llibre dels feyts, excel·lent crònica de les gestes de guerra del Conqueridor, és ben significatiu dels fets que just ara glossem:

"E nós tenguem la Pasqua en València, e el dimarts fom en Xàtiva, e no foren ab nós més de cinquanta cavallers. E eixim lo divendres aprés Pasqua de Xàtiva, e fom a Cocentaina, e haguem ardit que els rics hòmens venien, e que n'havia en València una partida. E quan venc al dijous a enant, fom nós avengut ab l'alcaid de Planes, e de Castell, e de Pego. E en l'altre dia, oïda la missa, anam-nos-en a Alcalà, e no ens hi gosà esperar, e mudà's a Gallinera. E nós anam a Alcalà, car allí tenia son alberg major que en altre llogar. E no volem dir totes les coses que hi foren feites, car seria allongament del llibre: mas al vuitè dia cobram Alcalà, e Gallinera, e setze castells que ens havia emblats e tolts, e féu covinença ab nós que eixís de nostra terra per tostemps sens que jamés no hi tornàs. E donam Polop a un seu nebot que l'hagués de sos dies, e açò fo per composició de nós e d'ell. (Llibre dels feyts)"

Des del 1244 i fins a la victòria i cop final del Conqueridor, la primavera del 1258, al-Azraq recaptava els tributs, provinents fonamentalment d'una part dels fruits de la terra. Amb els guanys mantenia i guarnia els castells, i li permetia comptar amb moneda per al pagament d'una tropa estable. Tenia la seua residència estable en son alberg major, al hisn al-Qala; al castell d'Alcalà. Des d'aquest escenari enviava cartes i els seus representants quan la negociació ho requeria.

Les muntanyes d'entre Alcoi i Dénia eren el gresol de les terres i de la resistència d'al-Azraq. Fou un temps respectat i les seues accions ressonaven per tot el Regne. En prendre les crestes fortificades del Penacadell, a la Serra del Benicadell, exercia un molest control del pas del port de Cocentaina. Jaume I reuní un exercit a València i va prendre als andalusins una de les elevacions que dominaven. En la contesa va morir un dels millors capitans d'al-Azraq. Aleshores, retornà a Alcalà, però la guerra continuaria fins el 1258. A partir del 1250, ja sol en la resistència, es mantingué amb treves aconseguides mitjançant negociacions i concòrdies efímeres. El 1257 ja havia perdut els castells de Pop i de Polop.

Després de huit dies de setge, els soldats reberen instruccions per abandonar la defensa del castell. L'acord entre Jaume I i al-Azraq l'obligà a abandonar el Regne de València. A canvi, va rebre la torre d'Altea amb les seues alqueries, a més dels castells de Polop i Xaló, que els cedí al seu germà Bassâm i al seu nebot. El juliol del 1258 la campanya era conclosa.

Les gestes d'aquells temps resten reflectides als paisatges ancestrals que conserven les Valls de Gallinera i Alcalà.

Fortalesa medieval

El castell d'Alcalà, al terme de la Vall de Gallinera, és una fortalesa medieval que enlluerna per la seua topografia i per la preeminència sobre el territori circumdant. La seva encara rellevant arquitectura rivalitza amb el seu paper essencial com a escenari de la conquesta del sud del Xúquer per Jaume I d'Aragó.

El complex edilici compta amb tres àmbits: l'albacar inferior, amb forta tanca, porta en colze i, a l'interior, restes de vivendes; l'albacar superior, amb un recinte emmurallat poligonal amb reforç de torres; i la celoquia al cim més alt de la fortalesa. Ben a prop, la font, amb bancals adjacent on imagines forment i ordi onejant al vent i, fins i tot, la vinya del senyor.

Les arquitectures, predominantment de caire defensiu, però també d'ús residencial i, fins i tot, domèstic, ens atesten l'estructura originària del hisn andalusí, l'emplaçament de l'alberg major i de vivendes del temps d'al-Azraq, així com de les potents reformes de l'emblemàtic cim del complex senyorial al llarg del segle XIV. Cap el 1350 comptava amb la porta major, la de la celoquia i altres per les quals s'accedia al celler, a la capella i a diverses sales i estatges.

Al terme d'Alcalà de la Jovada, descobrirà singulars restes de la xarxa d'alqueries disperses per l'antic terme del castrum de al-Qala; algunes d'elles amb fàbriques i murs del temps del Conqueridor. Així, d'entre parets de corrals del segle de la il·lustració i d'antigues vivendes bastides durant la baixa edat mitjana, suren alguns dels murs de terra de les alqueries que rendiren tributs a al-Azraq i, així, sustentaren el seu auri regnat muntanyenc. D'entre aquestes, l'Adzúvia, l'actual Atzuvieta, reina dels despoblats valencians, Benibolffaçém, d'on germina l'actual Alcalà de la Jovada; Benialí, Querola o, seguint el camí de Gràcia de la Roca, La Rocha.

I és que, si viatja fins al cor de la Gallinera i a terres d'Alcalà, a més de l'esplendor inusitat del paisatge, enguany més verd que mai, i altres plaers secrets, potser descobrirà, com a pocs llocs al nostre país, l'empremta del rei Jaume I d'Aragó, gestes de conquesta, febles ruïnes d'un passat feudal i les petjades d'una cultura musulmana que els nostres temps s'empenyen en enfosquir i esborrar.