Resulta evident que el tema dels pactes i les aliances s´ha convertit en una qüestió de fons. El pactes entre les opcions que entrarien en un concepte genèric d´esquerra es sol plantejar a corre cuita davant de conteses electorals, no respon a una anàlisi anterior, fet per tant en moments de menys urgència, i es decideix en funció dels guanys a curt termini. Al País Valencià tenim experiències com la del Front Popular al trenta sis, o les més recents, cas de la UPV primer i després com a Bloc amb Esquerra Unida.
Resulta manifest que l´aliança electoral implica diluir la marca en un espai més ample, de forma que les diferències no es visualitzen, i per tant, allò que resulta més visible davant l´opinió pública són les senyes del grup més gran o conegut; això, al cas valencià significa que l´aportació o perfil del component valencià resta prou difuminat. Al cas de la UPV o el Bloc implicava beneficiar a Esquerra Unida en tant aquesta era una opció d´estat. Ara en aquest moment, el pacte de Compromís amb Podemos es considera com aparèixer dins de l àmbit d´aquesta darrera força i no com realitat territorial diferenciada.
Fa temps que soc partidari de les aliances, tot i essent essent conscient de les implicacions que comporta, i sobre tot, sabent que hi ha sovint actituds d´hegemonia per part de les opcions estatals. En aquestos debats la percepció que tenen els militants o afiliats està condicionada pel desig de no diluir-se. Des l´exterior, però, els votants ho veuen d´altra forma menys interessada, més en funció d´altres factors i sobre tot pel desig de crear opcions de govern o espais parlamentaris amb capacitat d´incidir. Hi ha,doncs, una sèrie d´elements que interfereixen el debat asserenat i fred. Com que no és una discussió «acadèmica», els sentiments, la passió política, poden comptar més que el raciocini.
El sistema, així com els mitjans de comunicació, funcionen en base a esquemes d´estat, i especialment a mantenir el bipartidisme existent, entre dos opcions, la socialdemòcrata i la dreta, jua,doncs, a favor de l´ alternança que ha estat el suport de l´estatus quo. Les opcions d´ esquerra i de reivindicació nacional es veuen abocades a la competència entre elles quan de fet existeixen mols interessos comuns. I no parlem del règim electoral, no cal ser un especialista en la matèria per constatar com esta fet per afavorir també al sistema.
Que les decisions s´han deixat de nou per les vespres electorals, que en eixe moment a corre cuita cal decidir, sabem que no és aconsellable, al menys eixa ha estat la meua experiència. La cosa, però, ja no té remei, no s´ha fet un debat i una anàlisi de fons quan calia i amb perspectiva estratègica.
