Les bondats de València i la seua horta han provocat al llarg dels segles elogis i lloances, però també fatalitats com ara saquejos, epidèmies No cal, però, remontar-se als temps antics per a confirmar el que dic. Cal fixar-se només en els anys del desgovern peper més recent per fer-se una idea de la desfeta o espoli generalitzat, i de la ruïna de bona part de l´entorn hortícola. Tot això en benefici d´uns quants especuladors disfressats de polítics i dels que els han finançat en blanc, o en negre.
Molt del mal que han fet s´ha amagat, i ara només en queda una part a la vista quan s´arriba a València, la ciutat. No hi ha més que fixar-se en allò que la va acreditar durant segles (de l´edat mitjana fins al vuitcents romàntic i modern) per adonar-se de la degradació que aquesta terra treballada ha vingut patint durant anys. Una política flatosa, immoral, lletja i corrupta que ha enriquit uns pocs i deixat a molts en la ruïna. Una despolítica que ha fet de València una carnavalesca paròdia camorrista, aproximant-la a Nàpols, no pels esplendors del Renaixement, sinó per la degradació de gran part del seu entorn, com queda descarnat, brut, a la vista. I això fa mal.
¿Com recuperar la fama agrícola de l'horta de València? Costarà temps, faena i trellat, per part dels governants actuals retornar-li el sentit i el prestigi. Fa fàstic saber el que sabem, el que sospitem i i el que tenim clar que no sabrem mai. Per això cal confiar amb els governants valencians actuals i que duren. Perquè només ells poden tirar avant idees, potenciar energies i consolidar projectes de present i de futur. Des de l´ecologia, i també des de l'agricultura tradicional, es pot crear una nova cultura agrària capaç de transformar el que queda de l´horta valenciana en un rebost d´hortalisses de «quilòmetre zero», de verdures fresques, de fruïtes. En tenim coneixements i tradició.
Cal posar en valor el país. Necessitem un esforç col·lectiu per tal d'eixir de la misèria moral i econòmica que ens han deixat. I a més de denunciar el lladronici sistemàtic que hem patit com a persones i com a societat, exigir una reparació pel mal irreparable que ha generat ací el desgovern flatós del PP. Serà vital no caure, per tant, en el desencant o desmoralització, ni dir «non si puo fare niente» com solen fer els italians del sud. Cal perseverar.
