T indre mal de cap i també maldecaps. En una setmana com esta -amb l´oratge tan canviant- ha sigut tal qual, en el meu cas. Sort que és curta i preludi d´un cap de setmana llarg, però de vegades el que dol no està garantit que s´alie amb el temps i l´espai. Si més no, tot i amb la cara roja, canviaria el gris pel verd com fa Lorde en la seua cançó Green Light. Voldria encendre un llum que poguera mantindre´s actiu amb -i en- la foscor -que no malgrat la mateixa- com fa l´artista en el seu videoclip d´escenari nocturn: cantant i ballant amb vestit i sabatilles esportives, fent gala d´una coreografia tan determinada com espontània, indefinible...
I indefinida. De durada imprecisa és la vaga del silenci dels actors de doblatge de Madrid, establerta des que començà abril. Amb la motivació d´aconseguir el benefici d´un conveni autonòmic -que no s´actualitza des de l´any 1993 per als treballadors de la interpretació sonora-, un fum dels personatges més volguts i seguits de les produccions estrangeres de ficció s´han quedat muts. A d´altre grapat els ha canviat la veu, i això s´ha traduït en que s´alce la de molts altres i en que empàtics com jo -i més sent companys de professió- patim un desagradable nuc a la gola. En València no ho tenim gens fàcil tampoc i al capdavall tot esclafix amb raó. Igual és el curt-circuit mental ací, allà o en Xina. En este gremi, i en el que siga. A més, enfadar-se sense aprendre a raonar amb tant de respecte com orgull, és una pèrdua preciosa d´energia.
Sense un pacte estatal que regule el que es dobla en castellà -i donat el clima que es genera amb la competència de les empreses i la demanda de consum- els proveïdors de veu se senten explotats, menyspreats, i intenten que se´ls veja com mai se´ls veu. Com no hi ha cohesió entre els professionals de les diferents comunitats, alguns crits d´auxili es tornen dits assenyaladors d´esquirols, altres tiren per terra la faena dels «provincians», i -encara que sempre hi haurà estreles, estrellats i destrellatats- no hi ha res pitjor que jutjar sense fer-s´ho mirar abans. Per descomptat, també n´hi ha solidaritat, adaptació i apropament. La ràbia i la frustració s´entenen, però com deia Kafka «lo important és transformar la passió en caràcter»; i ja se sap que no hi ha geni més gran que qui no necessita apagar la llum de ningú per a brillar. Serà eixe el connector del jo i el nosaltres?
