Això és que, fa uns dies, com a jurat d´uns anomenats Premis de la Mar, vaig llegir una sèrie de poemes, i valorant-los dins la bella iniciativa, coincidírem a decidir un guanyador, i una guanyadoreta... En el moment de llegir-ne un dels reculls, la memòria, ja decaient en general, em va fer sospitar que el seu títol La mar de la vida, i alguns detalls d´estil, em sonaven. I tant: vaig fer un gest electrònic, i la màquina em dugué a un Premi de sant Antoni, al qual -amb una cita de Maragall, i no com ara, una de Tagore i de l´Odissea-, efectivament, s´havia presentat fa uns anys, obra d´un autor nascut prop del riu Llobregat, que té publicats 26 llibres de poemes semblants, i ha obtingut 54 Premis, 18 segons premis, 4 tercers premis, i 17 com a finalista. Des d´ara fa un any, duia guanyats 16 premis, fins a l´actual, que ja no li ha somrigut.
D´acord que hi ha gent pròxima que ha escrit centenars de llibres semblants entre si, i guanyadors de centenars de premis de poemes sobre el mar o el moro Muça... Tanmateix... Si una saga no ha d´estar a l´altura de Balzac o Zola... Si una obra total no ha d´estar a l´alçada de Crim i càstig o La muntanya màgica... Si una història de romans no ha d´estar a l´alçada de Jo, Claudi... Si no se sap fer riure amb els exigents criteris de Groucho Marx...
No hi ha cap problema, dins un concepte relaxat de la llibertat humana. Segons una estúpida broma d´un actor nord-americà, que un home no puga arribar a fer l´amor amb 3000 dones, no li impedeix d´intentar-ho. Igualment es pot escriure i publicar, i pintar i exposar, i compondre i cantar, i fer un guió i actuar, i cuinar i menjar, i llaurar i collir... Més encara: l´emulació de belles obres incita a explorar els límits mentals i sentimentals, a aprendre notícies sobre la perfecció, la bellesa o la tragèdia de viure. ¡Però no amb llibres de milers de pàgines! ¡Ni mil vegades repetint i copiant-se a si mateix o a la veïna del pis de dalt! ¡Ni buscant fama o diners sense descans, que altres millors injustament perdran!
Un savi assagista, recentment massa excitat per certs assumptes que no acaba de comprendre i li dolen-, té dos bells versos definidors d´alguns subjectes rutinaris, fatus «cadàvers coronats per les paraules / amb els llorers marcits de la ignomínia».
