Tot i que el trentè aniversari de la Llei d´Ús fou menú del dia el passat dissabte, vull ficar-hi cullerada sopera amb un tutti fruti de peròs als elogis suscitats; no per immerescuts, sinó pel deure intel·lectual d´aportar una veu discrepant. Fem-ne, doncs, un escàner ràpid: el valencià cada volta se sap més, però cada volta es parla menys. És una realitat a l´ensenyament, però no en l´ús social; com diu una cèlebre frase, hem guanyat l´escola, però hem perdut el pati. Hem guanyat l´escola? Un colló de mico!, només a les comarques valencianoparlants, perquè a les castellanoparlants el valencià és matèria voluntària. Per eixes raons i més la llei deixa un regust agredolç que desunfla del tot el suflé d´elogis quan veus que la seua aplicació ha tingut arrancada de rossí (governant el PSPV) i parada de burro (manant el PP).

Diran que sóc molt melindrós analitzant una llei que trenta anys després suscita encara controvèrsies; però és evident que hi ha mancances per resoldre, i és d´esperar que no tardarem trenta anys més per esmenar-les. La pregunta rellevant és si cal una nova llei per poder avançar. I la resposta és sí, però „sempre hi ha un però„ dubte que una nova llei gosara solucionar certes carències; com ara, la del requisit lingüístic en la funció pública i, particularment, al món del dret que roman com un reducte poc permeable a la utilització del valencià. Una realitat escandalosa que afecta a notaries, registres i jutjats, integrats majoritàriament per funcionaris que tenen només un idioma.

I, més enllà de la llei: com evitar actituds negatives que deriven en situacions diglòssiques de menyspreu i autoodi? La resposta no és fàcil, atès que molts que es mobilitzen contra el valencià, amb l´excusa del català, ho fan perquè no volen que el valencià recupere terreny; puix, recuperar terreny vol dir normalitzar-ne l´ús a l´escola, a la justícia, a l´etiquetatge, als mitjans de comunicació... I en tots aquests àmbits, a costa de qui recupera terreny? Del castellà, naturalment. I això és el que no volen.