06 de junio de 2016
06.06.2016

La custòdia compartida i Oltra

06.06.2016 | 04:15

La realitat de les famílies es caracteritza, cada vegada més, per la separació dels progenitors. És un fet al qual la justícia ha de buscar un orde que afavorisca els drets dels més indefensos. En eixe sentit, s´entén que l´aparició de la custòdia compartida com una manera de preservar la seguretat jurídica dels menors davant una separació. Significa que la no convivència dels adults no ha d´afectar els fills i les filles. Eixe principi explica que tinga una aplicació immediata pel benefici dels descendents.

Esta reflexió ve al cas d´algunes intervencions que plantegen la custòdia compartida com una opció subjecta sols al mutu acord i que l´associen a plantejaments ideològics conservadors. Concretament ve referida a les línies d´Emilia Moreno que fa uns dies des d´este diari criticava la vicepresidenta del Consell Mónica Oltra perquè, segons ella, defenia el dret a la custòdia compartida forçosa. En eixa respectable opinió, era acusada la política de defendre postures patriarcals i aprofitava de pas per a qualificar l´esmentada normativa de masclista. És clar que els polítics tenen espais i mitjans suficients per a contestar les acusacions que se´ls llancen. Però com que eixe atac es pot generalitzar i significa una crítica a totes les persones progressistes favorables a la custòdia compartida i contràries a la vigència del patriarcat, no està de més reflexionar-ne.

Hi ha dos aspectes importants que es barregen sempre que s´analitza l´aplicació de la custòdia compartida: la vinculació amb la violència de gènere i l´assimilació amb la ideologia masclista. Pel que fa al primer punt és evident que uns dels problemes més greus que té la societat actual és l´agressió en la parella. Cal augmentar la normativa i els mitjans per a perseguir-la. Tot el que es fa és poc. Resulta evident que qualsevol persona que haja comés eixe tipus de delicte, presumptament o no, ha d´apartar-se del tractament ordinari que se li done relatiu a l´aplicació de la legislació familiar. No se li pot considerar capacitat per a educar els seus fills. Quan un maltractador exercix la custòdia compartida, la justícia està fallant perquè no ha detectat eixa situació i no tan sols perquè li la permet mantindre.

En segon lloc establir la sinonímia directa d´eixe dret amb el masclisme és injust. No es pot defendre hui en dia que la dona, sols pel fet de ser-ho, és la que ha de mantindre a casa els menors i assumir les tasques domèstiques i educatives de manera íntegra. Eixa defensa és masclista i cal lluitar contra ella entre els hòmens però també entre les dones. El pare s´ha de responsabilitzar, en igualtat de condicions, li agrade o no, de l´educació i del temps de cura del menor. No es pot defendre que un jutge puga sentenciar a un fill a una filla de tan sols un any a què no visca de per vida mai més amb el seu progenitor, sols perquè no hi haja mutu acord entre els pares. Qui ho ha patit en primera persona sap què vol dir.

En definitiva, s´ha d´entendre que la custòdia compartida no és un dret dels pares i mares ni una obligació forçosa dels adults. Es tracta d´un dret del menor que la justícia ha de preservar, sempre que no existisquen circumstàncies anòmales que ho impedisquen. La seua defensa o crítica va més enllà de posicions ideològiques conservadores o progressistes. Ni Mónica Oltra ni cap polític és més retrògrad per defendre-la. Cal respectar a ella i a les persones no conservadores que creuen en eixe dret del menor. No fem mai més d´este dret una guerra.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine