Captiu i desarmat l´Estat laic, l´Espanya confessional assoleix els últims objectius. La separació entre religió i Estat ha fet fallida. La involució sura com un iceberg: veiem la huitena part, però ignorem les set restants. L´últim episodi sembla tret d´El Mundo Today: Doña Finiquito notifica el decés de Crist en diferit i ordena que la bandera espanyola onege a mig pal en les casernes de les Forces Armades. Hi afegiu el desfile d´unitats militars en processons de Setmana Santa, ministres fent de xamans implorant treball a la patronal celestial, el dret de l´Església a immatricular béns i fins i tot mesquites com la de Còrdova, el medallam a Marededéus, etc. etc. (el lector pot afegir etcèteres fins cansar-se), i tenim un esperpent que fricciona no la genialitat valleinclanesca, sinó l´excentricitat més carpetovetònica. Tan típica com tòpica. Tan castissa com reaccionària. Tan real com insòlita. Tan vella i, tanmateix, tan viva.
Apel·lar a la tradició, fent-la servir com a cap de platja per a soscavar l´Estat aconfessional és un argument que, de tan reiterat, sembla spam interminable i tediós com la vida sexual d´una ameba. Tradició és també la corrupció a casa nostra, i no per això té justificació. No es pot confondre la vida pública amb una creuada religiosa. És una ironia que dels colps de porra en la dictadura, hàgem passat als colps de bàcul en la democràcia. La democràcia és laica o no és democràcia. Fas balanç del maridatge entre l´Estat, l´Església i certs grups religiosos conservadors i és com si obrires el vell bagul que, durant anys i panys, guarda el dot de la besàvia. Hi surt un olor a ranci, naftalina i humitat que fa caure de tos. El problema que genera aquest maridatge no té fàcil solució perquè massa gent veu la solució com un problema, en interpretar des de la confessionalitat el que hauria de contemplar des de la laïcitat. Si ens regírem per la Bíblia i no per la Constitució tal cosa tindria sentit, però no és així. O és així, i no ens ho diuen?
