El 15 d´octubre de 1977 entrà en vigor la llei d´amnistia, amb la qual es va voler donar resposta a l´exigència democràtica que s´havia anat conformant en la lluita per la democràcia. La llei deixava sense efecte els actes d´intencionalitat política que durant el franquisme havien estat considerats com delictius, i, tanmateix, que havien estat objecte de sancions, condemnes o altre tipus de mesures repressives. El mateix text, però, i això és el que ara ens deu preocupar, també exonerava als funcionaris i agents d´ordre públic pels delictes comesos contra l´exercici dels drets de les persones.

No és ara moment per entrar a valorar les decisions d´aquells moments, almenys no és eixa la meua intenció. Possiblement s´argumentarà que no hi havia altres possibilitats, donada la complexitat del moment i les urgències. El cas és que va prevaldre allò de la reconciliació en uns termes molt favorables als que havien exercit la repressió, fins i tot, en casos tan evidents com van estar crims, tortures i altres excessos. Han passat quaranta anys, i eixe punt final de la repressió esta essent qüestionat. Els qüestionaments venen no sols de part de les víctimes o familiars, sinó d´instàncies internacionals, cas d´Amnistia Internacional i Human Rights Whach, o de reconeguts juristes.

Fins ara, les instàncies judicials espanyoles han rebutjat entrar a jutjar els crims franquistes, donant per tant validesa plena a l´esmentada llei. Segons el criteri que esta seguint-se, la llei es d´aplicació i forma un tot. Tanmateix les majories parlamentaries, tant del Partit Popular com del PSOE, s´han oposat a qualsevol modificació i derogació parcial. Doncs, que podem pensar o fer? Situacions com la nostra s´han donat en altres latituts, i en algunes ocasions s´han obert possibilitats, molt en especial en relació a actes que han comportat la desaparició o la mort de persones reprimides per actuacions policials.

Una visió progressiva del Dret comportaria, amb una poc de voluntat de fer justícia, ajustar o eliminar aquells elements de la llei que impliquen l´impunitat de delits contra l´humanitat. I és que deguem considerar si la reconciliació pot implicar no aclarir responsabilitats, no reconèixer la persecució que es va projectar sobre les persones que volien exercir drets tan elementals com a viure, o expressar-se. Vistes les coses des de la distancia d´aquestos quaranta anys, resulta manifesta la contradicció d´un acte de reparació en favor de les víctimes de la dictadura i, alhora exonerar als botxins. Per exemplaritzar recordaria el cas dels maquis, gran part dels quals van estar eliminats físicament sense judici i, per tant, a hores d´ara sense haver identificat als executors.