Allà per l´any 2011 començà a popularitzar-se la frase «els treballadors no som els culpables». Va nàixer al voltant de la idea d´un ERO relacionat amb la televisió pública valenciana. Posteriorment esdevingué en un lema de les reivindicacions del personal de la casa. En més d´una ocasió, va ser titular o part d´algun article com el que l´estimat Antoni Gómez va escriure en este periòdic el 2012. A poc a poc, els polítics contraris a tot allò que va acabar amb el tancament, s´ompliren la boca amb l´eslògan. Des d´aquell tràgic dia, els partits de l´oposició reivindicaren que algun dia el mitjà públic tornaria i que es faria justícia a les treballadores i als treballadors. Hui, a portes de l´apertura d´una nova televisió pública, pareix que per a tot l´arc polític el personal d´eixa casa és culpable de molt. Una actitud que mereix una sincera reflexió, la qual va més enllà de la justa crítica al proces de creació d´un mitjà de comunicació públic i dels seus clarobscurs.

La política fa dir i realitzar accions que no es pensen, i unes altres que no es diuen. Els partits contraris al tancament televisiu es plantejaren el repte de trobar justícia a un acomiadament perquè no semblava correcte. Aleshores no es deia que una actitud justa estiguera relacionada amb el pagament d´una bona indemnització pel comiat. Consideraven que, més enllà de l´acte legal que suposava enviar-los a casa, existia la intenció de superar l´insultant tracte que l´Administració havia tingut amb ells després d´arruïnar l´empresa. Uns professionals, els quals havien aprovat oposicions per a estar en RTVV, no podien moralment ser expulsats. Eixa idea tan clara de la classe política va ser una consigna electoral. Totes les forces es retrataren en les campanyes electorals al costat dels treballadors i de les treballadores. Pareixia que, com va passar amb la televisió pública grega, la valenciana es reobriria i recuperaria a gran part del seu personal.

El resultat electoral del 2015, en principi, feia possible que el desig es transformara en realitat. Tanmateix, de seguida es va incorporar una altra idea, cada vegada més intensament: calia reactivar el sector de l´audiovisual i potenciar la integració de noves generacions de periodistes i tècnics. Eixos reptes legítims han acabat per xocar, progressivament, amb el fet de superar una de les majors tragèdies laborals de l´administració pública valenciana. El gremialisme de la professió s´ha fixat més en eixe objectiu que en la injustícia laboral comesa. A poc a poc, els polítics s´hi han alineat també amb eixe desig indirectament o directament. Les recents declaracions públiques així ho evidencien. Han oblidat que amb el tancament legal es va dir que el ressorgir televisiu comptaria amb ells. Ara, és clar, els passa factura perquè la llei de tancament i la llei de creació sí que els va tindre en compte. Era probable, doncs, que esdevinguera el que ha succeït.

En definitiva, de tot el que ha transcorregut es pot extraure una lliçó. Alguns dels qui cridaven que els treballadors no són culpables de res, pensen (ho diguen públicament o no) que sí que ho són. Suposen un problema. Sembla que els tinguen por. Tal vegada tot haguera tingut millor solució si des del minut zero la més alta representació política s´haguera reunit de manera sincera i dialogant amb els representants d´aquells treballadors i aquelles treballadores. Ara, després de tant de temps perdut en un procés massa llarg i amb alguns aspectes no molt clars, sols els queda atrevir-se a dir, per a no assumir responsabilitats polítiques del que es deia i es fa: els treballadors de RTVV foren els culpables.