Que la vida «és una festa» és una afirmació que tots els xiquets i les xiquetes haurien de saber i, si és al ritme de cançons alegres, festives i educatives, millor que millor. La música en valencià als espectacles infantils està normalitzada i cada vegada són més els menuts que gaudixen tant de les cançons tradicionals i de «tota la vida» com de les noves creacions de grups actuals que han seguit el camí marcat pel referent de Paco Muñoz, però que han anat més enllà i aposten per altres estils.
Així, a més de la dolçaina i les cançons que sempre han cantat els iaios i les iaies, ara també hi ha espai per als baixos i les guitarres elèctriques de propostes més noves que porten el rock fins a l´escola. Malgrat tot este ventall musical, l´objectiu sempre és el mateix: que els més menuts gaudisquen de la seua infància, aprenguen i s´ho passen bé.
La tradició
Primer va cantar el «Parla valencià», després fou l´intèrpret de la banda sonora de la Primavera Educativa, i pel camí ha repetit moltes vegades la masereta se´n van al mercat, el tio Pep se´n va a Muro, Joan Petit quan balla... i tot sense llevar-se la manta del coll ni oblidar el cabasset. Dani Miquel resulta molt familiar per a molts xiquets i xiquetes valencians, que des de fa anys poden gaudir dels seus espectacles en escoles, biblioteques i festes de pobles. «Actuar és màgic, molt bonic. M´agrada molt el directe i jugar amb el públic. A vegades pense que és una llàstima no poder parar el moment per assaborir-ho; ho vivim amb molta intensitat», assegura el cantant. El músic de la Ribera explica que treballa les peces musicals a casa però afirma que és quan les interpreta davant del públic quan «els xiquets l´acaben de fer i arredonixen l´obra». Per això, defensa que les cançons no són seues: «són de tots».
Dani Miquel explica a Levante-EMV que des de menut va tindre habilitat amb la música i per això els seus pares li donaren una dolçaina. Al créixer va començar a recórrer pobles i fer cercaviles. Compaginava el treball a la fàbrica amb donar classes de dolçaina, fins que va decidir apostar definitivament per la música. «Vaig descobrir la necessitat de cantar cançons infantils, perquè els xiquets no se les sabien i em demanaven cançons modernes, com la de Titànic», constata. Així, a banda de les seues pròpies lletres, també ha recuperat les cançons que abans cantaven els majors i que passaven de generació en generació, una transmissió que ja no ocorre, lamenta.
Considera que els seus espectacles són «per a pares i fills» i que els xiquets necessiten este tipus de música, tant com abans. «Són com han sigut sempre, però ara els eduquem de manera molt digital; es perd el tacte i el joc directe amb la família», critica. Per això, en cap de les seues actuacions ningú es deslliura de rebre cosquerelles o una gran abraçada final. «No me canse. Vull arribar a tots i no vull perdre´m mai eixe moment tan bonic», reconeix.
La clau del seu èxit, que ell mai imaginava que arribaria a tindre i que viu «amb molta intensitat», creu que és que basa en les «cançons nostres». «La masereta, la xata merenguera, el Tio Pep se´n va a Muro... són nostres i això és el que atrapa a tots», detalla. «La base de l´ensenyança és la nostra cultura. Tots els infants atenen si contes una història de raboses i corbs, com les d´Enric Valor; paren més l´orella. Amb una d´elefants no és el mateix, perquè ací no hi ha i no els veuen», puntualitza.
Sobre la situació actual de la música valenciana, considera que era «necessari posar-se amb estes cançons». «Ara han crescut ´floretes´ i és molt bonic perquè no escoltes només un estil de música, hi ha més», celebra. A més, apunta que una de les seues satisfaccions és quan el paren pel carrer i li diuen: «con tus canciones he aprendido valenciano». «És un èxit», reconeix.
Quan va començar amb la música infantil, després d´especialitzar-se en la medieval, la idea era que els espectacles foren semblants a un contacontes, però cantant i fent un joc pedagògic amb la cançó. Com una persona a soles dalt de l´escenari era «avorrit», poc després es va envoltar dels Ma-Me-Mi-Mo-Músics. «Són els meus companys des del primer moment, encara que no eixien a escena. Sempre han estat amb mi», explica Dani Miquel. Els membres provenen de disciplines musicals molt dispars com el folk, el jazz o les bandes de música, per això a les cançons li donen «moltes voltes» fins que satisfan a tots, detalla.
Les noves propostes
Als escenaris lluïxen els jupetins personalitzats de Dani Miquel, però també les jaquetes de cuir i les cabelleres dels Ramonets. En els seus dos anys de trajectòria, este grup de l´Horta ja compta amb un bon grapat de seguidors que no fallen als seus concerts. «No pensàvem que tanta gent vinguera a vore´ns en tan poc temps. Cada vegada més xiquets ballen i canten rock», reconeixen.
La principal senya d´identitat del grup és que adapten la base musical dels mítics Ramones a lletres infantils. Així, les seues cançons parlen, per exemple, de l´escola o l´estiu, sempre amb un toc d´humor i amb llenguatge infantil. «La idea naix perquè una amiga va ser mare i jo vaig voler fer alguna cosa per a xiquets. Ens agraden els Ramones i pensàrem que podria ser interessant», explica Ferran, el cantant del grup. «Vèiem que totes les propostes musicals existents eren paregudes i vam apostar per música més contemporània i moderna», afegix.
Les seues lletres parlen «del què els interessa als xiquets», i defensen el dret dels més menuts a no tindre tants deures i a disposar de més temps per a jugar i passar-ho bé. «El missatge està adaptat a ells, i també pretenem transmetre el respecte pel medi ambient i els valors d´este estil musical. No tot són bojos i drogats, el rock sempre ha tingut molta protesta social», recorda Ferran.
Els components dels Ramonets (Ferran, Robert, Dani, Pol i Urbano, entre altres col·laboradors) tenen trajectòria en grups per a gent adulta (DragonFly, Sujeto K, No-Frosth...) que encara mantenen, ja que els horaris són compatibles i els permeten portar esta «doble vida». Dalt de l´escenari es transformen i oferixen un espectacle que al principi ho concebien com a infantil, «però ara ha passat a ser familiar». «Fem acudits per a xiquets i pares, i així tots ho passen bé», explica el cantant. «Igual eixa és la clau de l´èxit», argumenta Ferrran.
En cada actuació compten amb dos animadors, que es disfressen i s´encarreguen d´interactuar amb el públic i fer que ningú es quede sense participar de la festa. «Pensem que la música només no és prou, que hem d´oferir més coses, i així ens divertim molt», assegura.
Tanmateix, els shows dels Ramonets són molt didàctics, i en ells ensenyen als més menuts què és un baix o com sona una guitarra, entre altres coses. El vocalista reafirma que la música «és molt important per al desenvolupament d´una persona». «Tal vegada algun xiquet ens veu i a partir d´ahí agafa una guitarra. A més està estudiat i demostrat científicament que la música millora la creativitat», apunta.
Després de «Rock a l´escola», els Ramonets preparen el seu segon disc i tenen oberta una campanya de micromecenatge, ja que ells s´autoediten i no tenen discogràfica. Són, possiblement, un dels últims exemples d´un panorama musical cada vegada més enriquit. Les seues cançons, igual que les de Dani Miquel i d´altres grups i intèrprets, formen part de la banda sonora de la infància actual i dels molts pares del futur que, tal vegada, algun dia les canten als seus fills.