Sí que va ser treballós, el procés. Hermínia era tossuda i anava armada del seu impecable full de serveis -com diuen els militars- i d'un determini de ferro. Tenia al seu favor l'hospital, començant pel director i acabant per les infermeres i infermers. I encara va tenir un altre aliat: el Roig, que, tot mudat, donava fe, amb la veu trencada, que aquella dona era perfecta per a cuidar la xiqueta.
Hi va haver proves concloents: la nena s'entenia amb ella però no parlava amb ningú més. Van provar d'agafar-la desprevinguda i de dir-li exactament les mateixes paraules que acabava d'entendre procedents d'Hermínia. Debades. Els més conservadors arguïen que això no es podia fer saltant les normes; els més humans argumentaven que si el que de veres es buscava era el benestar de la xiqueta, era evident que aquella dona estava disposada a donar-li benestar a gavadals.
Es va produir també un fet que tenia un punt d'insòlit: la llista de parelles que buscaven criatures en adopció van rebutjar, l'una rere l'altra (n'eren quatre en total), aquella nena, sobretot perquè no els entenia ni ells l'entenien a ella. I tanmateix, quan una parella vol una criatura, s'aferra a la primera que li ofereixen, ni que siga tartamuda, tinga càncer o visca en una bombolla. Però a la Tzoé (tothom a hores d'ara li deia Zoé; tant se valia: ella no feia cas de ningú, amb excepció del Roig, a qui, quan el veia, li brillava la careta diminuta amb un ample somriure -ho saben, les criatures, que quan somriuen som capaços de morir per elles?-), a ella, no la va triar ningú.
La paperassa era espessa i la paciència de l'hospital (les faltes d'Hermínia eren a hores d'ara tan abundants que cobrien amb escreix els seus dies de vacances) estava a punt de reglotar. Feia un mes exacte, d'ençà que havia començat el procés, quan li la van donar en acollida. Encara bo: hi ha gent que espera anys i tot.
Hermínia havia triat una guarderia que li venia de camí a l'hospital i de la qual tenia referències excel·lents; que fóra una mica cara no la va preocupar en absolut: el seu salari cobria amb escreix les seues rígides i estrictes necessitats. I no sols això, sinó que va parlar amb la veïna del segon, que tenia una filla en l'atur i que es veia bona xica.
-Necessite una cangur, per a moments ocasionals. Com que visc just a dalt, la molèstia és mínima. I pagaré el que digues.
La xica es deia Ester, havia acabat el batxillerat amb bones notes i ara no trobava faena ni sabia cap a on girar-se. Els seus pares deien que amb ells no li faltaria de res, però el seu xicot, Màrius, deia que ja tenia díhuit anys i que havia arribat el moment de volar del niu. Com havia fet ell. Màrius treballava en una discoteca, de DJ, i feia algunes faenetes elèctriques i electròniques. Era pigat de cara, pèl-roig i tenia una certa tendència a posar quilos en la cintura, tot i que deia que anava al gimnàs -però ho deia sense convicció, amb una veu descolorida-, i vivia en un piset atrotinat del carrer de Sant Nicolauet que li havia deixat una àvia antipàtica i rancuniosa, que castigava així el seu fill, el pare de Màrius, sense trair, però, la família i que no tenia cap altra cosa per a deixar. Així doncs el xicot va marxar de casa, tot i que portava, a cals pares, la roba bruta cada dissabte i aprofitava per quedar-se a dinar. Estava orgullós d'Ester, perquè era una xica molt guapa, amb un cos que era menut de cintura i ample de malucs i de pits; una cosa així com un 8, però just en les mesures que fan bavejar els homes que miren (els-homes-que-miren són una subespècie molt arrelada a la Mediterrània, perquè, mirant o xiulant, donen mostra explícita de la seua preuada masculinitat. Això creuen).
Ester, per la seua banda, havia fet classes particulars, havia ajudat en un perruqueria (sense cobrar: només les propines, porca miseria), havia ensenyat a manegar un ordinador a un vell que no entenia res de res, ni dient-li-ho a crits, Mare de Déu quina vellúria més tronada que gastava!, i també havia fet alguna vegada de cangur. Va dir que sí, però li va fer ràbia això de no tenir horari.
-És que jo de vegades tinc urgències, a l'hospital. I guàrdies. Si és en hores de guarderia, no passa res, però si és de nit no vull que la xiqueta estiga sola ni un moment, eh que m'entens?
-Bé, sí, però és que no m'ix a compte, perquè estaré lligada i a sobre no puc comptar amb una paga fixa.
Hermínia va rumiar i va arribar a un determini:
-Fem una cosa: jo et pague mesada, i si no arriba a les hores que hages fet, pitjor per a mi, però si passa, pitjor per a tu. Sense reclamacions.
-D'acord.
-Ah, i vull que la cuides ací, en ma casa. Per no trencar-li el costum, saps?
Cuidar una xiqueta és quelcom difícil, sobretot per a les persones que no han tingut mai al seu càrrec criatures. I més encara una dona amb una faena absorbent, uns horaris inacabables i un fort sentit del deure. Per tant, a Hermínia se li va girar un munt de faena; al principi, estava tan atabalada i nerviosa que va entrar en la roda viciosa que culminava a la nit: en entrar al llit estava desvetlada i massa preocupada per poder descansar, cosa que gravitava en contra d'ella mateixa multiplicant-li el cansament del sendemà.
La dona procurava actuar de manera racional, intentava distribuir el seu temps en totes les obligacions que ara, i, per cert, de tan bon grat, havia
adquirit. Sort de la guarderia, clar, però també sort d'Ester, que va resultar un xica sensata i pacient, tot i que la xiqueta no li parlava (ni al Roig, no li parlava), car havia de recórrer molt sovint als seus serveis. Secretament, Hermínia pregava a un déu en què no creia que no proporcionara faena a la veïna, i tot seguit se sentia indecent i culpable. Quina mena d'infermera ets, que en comptes d'alleujar els mals dels altres desitges que aquests mals et servisquen a tu per a la teua comoditat?
I tanmateix, el temps i les ganes són unes claus universals que obrin portes pesades. Hermínia adorava aquella criatura, i en arribar a casa i poder estar amb ella, malgrat un cansament que li segava les cames, se sentia la dona més feliç de la Terra. Com si haguera tastat el dolorós i immens plaer de la maternitat tot d'una, o com si s'haguera despertat d'un somni tancat, solitari i confortablement egoista i abocara sentiments que no sabia que posseïa sobre la careta d'aquella criatura.
No sols això, sinó que havia esdevingut una magnífica mestra: ara la xiqueta parlava amb una certa fluïdesa. Si Hermínia li preguntava per què no volia parlar amb ningú, es limitava a fer que no amb el cap (per cert, els gestos, la mímica amb què acompanyem el nostre llenguatge verbal, li va costar molt més d'aprendre que no les tortuoses normes gramaticals -el plural, les conjugacions dels verbs...-, fet ben estrany en una nena).
Els metges que l'havien examinada a pediatria del Verge dels Lliris havien convingut que tenia quatre anys; li havien fet radiografies de la maneta i hi havien trobat que, pels seus ossos, estava al voltant d'aquesta edat. Era una mica més menuda que les altres criatures, però -i això ho ignoraven els metges, perquè és difícil adonar-se de la capacitat mental d'aquell que no diu ni una paraula- era més espavilada.