P Com naix l'associació i quin és l'objectiu?
R Naixem el 2005. L'associació està formada per pares i mares de xiquets amb dislèxia i també hi ha persones adultes amb dislèxia. No som especialistes, però sí que tenim un bagatge prou important. La dislèxia va més enllà de l'àmbit acadèmic i també afecta qüestions d'autoestima, d'autoconcepte... A més, les persones amb dislèxia tenen una sensibilitat diferent que les normolectores. La nostra funció és difondre tot açò i estar en contacte amb les institucions educatives. Reclamem un espai que encara no està contemplat, entre les persones normolectores i les que tenen alguna discapacitat, perquè ens avaluen com si fórem normolectores quan no ho som.
P Quan parlem de dislèxia, de què ens referim exactament?
R L'Associació britànica de dislèxia diu que és un problema de lectoescriptura, única i exclusivament. Són xiquets i xiquetes que lligen i escriuen de forma més lenta i pitjor, sense que siguen menys intel·ligents. També, porta associades altres dificultats, com la discalcúlia, disgrafia o disortografia... però no sempre en el mateix ordre ni intensitat. Per això, hem de pensar que necessitem un vestit a la mesura de cada alumne: alguns tenen una dificultat major a l'hora d'escriure i llegir, però no tenen cap problema amb els números, o a l'inrevés; altres no entenen les magnituds...
P Quin percentatge de la població es calcula que té dislèxia?
R Varia segons la font i el criteri emprat, però ens menegem entre un 5 i un 17 %. En tot cas, és una part important de la població.
P És difícil arribar al diagnòstic?
R Sí, és un problema. Hi ha autors, pares i mares que afirmen que existix la predislèxia, que es veu una mancança evident de certes habilitats, com nugar-se les sabates, saber el dia de la setmana... Així, es pot intuir abans, però s'avalua quan apareixen els problemes de lectoescriptura, ahí és quan es posa de manifest. A vegades les famílies van al pediatra i al neuropediatra; altres casos es detecten a l'escola, on es poden fer avaluacions i tests. Generalment, les famíliess acaben a l'entorn privat, perquè a les escoles solen tardar mesos en diagnosticar.
P Quina és la principal reivindicació educativa?
R Lluitem per tindre almenys un protocol per detectar la dislèxia de forma precoç, el que ens permetria orientar tots els esforços perquè estes persones puguen accedir al coneixement; i que determine la forma d'actuar enfront dels problemes d'aprenentatge i els passos a seguir. El punt de partida és molt important; hem fet consultes a la Generalitat i no saben dir-nos quants estudiants hi ha amb dislèxia en el sistema educatiu valencià. Així, tampoc sabem quants diners caldrien per a solucionar este problema, perquè també és una qüestió econòmica. Pensem que serien menys que el que ens costa la repetició de curs. Molts alumnes repetixen i no es soluciona res, perquè la dislèxia no canvia, és per a tota la vida. Amb el temps s'aprenen estratègies per a minimitzar l'impacte del problema d'aprenentatge. Cal reorientar els recursos i donar alternatives, perquè també és molt elevat l'abandó escolar. Ara hi ha un nou decret d'inclusió educativa; i estem expectants per vore què passa.
P El nivell d'intel·ligència està relacionat d'alguna manera amb patir dislèxia?
R Diuen que el conscient d'intel·ligència és com la mitjana o superior. Estem enfront de xiquets i xiquetes intel·ligents i moltes vegades la societat els tracta com si foren babaus; que hi haja dificultat amb la lectoescriptura no vol dir que no sàpiguen fer altres moltes coses. Pense que els menors amb dislèxia aprenen més i millor que els normolectors, però d'altra manera. Potser tenen una memòria de treball curta, però veuen coses que altres no veuen. Això també és part de la intel·ligència, de l'emocional.
P Ha parlat de què la dislèxia pot provocar problemes d'autoestima. I frustració?
R Sí, és molt habitual, perquè se-n'adonen del seu problema, però no saben què passa ni perquè no poden desenvolupar tots els seus coneixements. Alguns, inclús, tenen problemes alimentaris i de salut, perquè van a l'escola a patir. Estem permetent que hi haja maltracte, perquè l'escola és com si els posàrem en la presó. Al segle XXI no ho podem permetre.
P Com es pot revertir la situació?
R El sistema educatiu ha d'adaptar-se als xiquets, i no al revés. És el primer que hem de pensar, però no s'entén perquè potser no es coneix la dislèxia. El coneixement és important. Hi ha professors que m'han dit que la dislèxia no existix...
P Seria millor un sistema educatiu en què, per exemple, primara més l'oratòria?
R El sistema educatiu està mal orientat per defecte, caldria canviar totalment, de dalt a baix. No passa res si no sabem on està un país, ara tenim contacte amb les noves tecnologies i podem desenvolupar altres qüestions. Es prima la memòria i això és un problema.
P Internet i les tecnologies són una eina que ajuda a les persones amb dislèxia, o un altre problema que afrontar?
R És més una ajuda, però depén com t'apropes a la ferramenta. Hi ha programes que lligen, que fan esquemes... però primer s'ha d'aprendre a emprar-los, i no és fàcil. La qüestió visual és important i permet apropar-se a la informació i l'educació.
P Alumnat amb dislèxia pot arribar als estudis superiors?
R Sí, amb més o menys problemes o ajuda, la gent arriba. També influïx la sort: depén de la persona, del moment, de la carrera... però hi ha moltes qüestions que es poden fer.