P És veritat que l'adolescència és una «edat difícil»?
R Porte més 40 anys entre adolescents i he vist de tot tipus. És una errada dels adults pensar que és una etapa de problemes; és apassionant, complexa... i ens obliga a reformular el que fem, però no és exactament difícil. Dir això és avançar problemes.
P També es diu que és l'edat «del pavo», però a l'altra banda també hi ha molts joves frustrats...
R L'edat del «pavo» és una expressió clàssica que responia més a la pubertat, al narcisisme, però és molt reduccionista del que és l'adolescència. Hi ha una part d'edat «del pavo» i de la necessitat de visualitzar-se, però també és quan descobrixen el problema entre el desig de ser feliç i passar-ho bé, i la punyetera realitat en què tothom no té les mateixes possibilitats. S'ha d'aprendre a no perdre la il·lusió per una vida diferent però alhora saber que estàs en una societat de mercat en què no tot és possible ni immediat. Apareixen frustracions, com a l'edat adulta, però en una dosi diferent.
P Als llibres parla de «diferents adolescències». Quines són?
R Cal insistir en la diversitat, en què existixen moltes formes de ser adolescent. No només existix un bon adolescent que es porta bé i estudia, ni el nostre és «el bo» i el problema són «les males companyies». Hem d'entendre que han de provar diverses maneres de ser i que això és sa. Hi ha extrems: xavals molt complicats i altres «pijos» i egoistes que no tenen ni idea de com és la societat.
P És veritat que en estes edats són més influenciables?
R Torna a ser una errada d'adult: pensar que els podem construir una campana de vidre per a protegir-los de l'exterior quan l'aire està contaminat. Millor serà que aprenguen a respirar o, si hi ha aigua, a nadar, no? Però intentar que no es mulle... Han d'aprendre de les experiències, igual que han aprés els pares. Han de provar i tindre algú al costat que els ajude quan ho necessiten. Si no proven, seran adults estúpids abans d'hora. Els pares han de gestionar l'angoixa i saber com són útils. Si deixes decidir, has d'assumir que s'equivocaran.
P De fet, vosté té un llibre que es titula «Estima'm quan menys ho mereixi perquè és quan més ho necessito»...
R Sí, és saber que has de continuar fent besos a un adolescent que no els vol; que has d'estar al costat però no clavar-te massa... i els adults portem malament eixa flexibilitat. Cal recordar que als nostres pares també els van eixir canes quan érem adolescents, però hi ha gent que vol esborrar esta etapa perquè no va ser suficientment feliç. No hem d'intentar que siguen com no hem sigut nosaltres i com és impossible que siguen. Cal una empatia mínima.
P I els docents? Com poden gestionar una classe d'adolescents?
R En este moment, la distància entre la Secundària i l'adolescència és abismal. Les lleis, el currículum... estan molt distanciats de la vida d'un adolescent, que l'últim que ha fet abans d'entrar a classe és pujar una foto d'Instagram. La vida dels adolescents ha d'entrar en l'aula si no, no resoldrem mai el fracàs escolar, que afecta un de cada tres estudiants. Continuen tenint desig d'aprendre i ganes de fer-se preguntes i trobar respostes. La reforma ha de ser dràstica, però les forces polítiques no estan per la tasca i una bona part del professorat vol ensenyar la seua matèria però no educar.
P No es tracta només de transmetre coneixement, no?
R Hui, la funció del professor no pot ser transmetre coneixement, per a això ja hi ha ferramentes. La pregunta és com ajudem els adolescents a connectar-se amb el coneixement, transmetre'ls la passió pel saber.
P Què no hauria de faltar en la nova Secundària?
R Primer, s'ha de pensar bé la transició de Primària a Secundària. Després, recuperar una escola de cicles, no es tracta només de passar de curs. També, hem d'eliminar les matèries i fer àrees de coneixement; en el segle XXI no té sentit parlar d'assignatures, de 12 professors... Hem de repensar la Tutoria, perquè necessiten adults pròxims que s'interessen per la vida de l'adolescent, no es tracta només de controlar les notes i les faltes... A més, la Secundària ha d'estar més connectada amb l'entorn: per què fem, per exemple, teatre a l'escola? No el poden fer fora?
P Com han canviat les xarxes socials les maneres de ser adolescent?
R Ja no es pot ser adolescent sense un smartphone, és una simbiosi. La discussió és com s'educa en estes condicions, com convertir els mòbils en eines, com ser crítics envoltats de notícies falses... Els adolescents accedixen a la informació digitalment i una part de la seua identitat i les relacions les construïxen en el món virtual. En la virtualitat, no hi ha ni temps ni espai, l'escola ja no pot dir que hi ha coses que passen fora de les aules.
P Quina presència han de tindre pares, mares i professorat en este món virtual? El coneixen?
R Com a mínim, han d'interessar-se, no podem deixar als fills «orfes». Els adolescents estan en mons desconeguts per als adults i, en lloc de deixar-nos ensenyar, posem normes i restriccions. No sabem moltes coses, però sí que podem aportar criteris, valors... Els regalem mòbils sense pensar com serà la seua immersió en este univers. Les vides actuals són complicades i no permeten dedicar-se a l'educació.
P Se li pot dir a un adolescent que no servix per a res?
R De l'escola actual ixen vacunats contra el saber i amb la convicció que són tontos i inútils i que no servixen per a estudiar. Això només ho superaran quan tinguen una altra relació educativa, on es valore la imaginació, la creativitat...
P Als 15 o 16 anys s'està preparat per a saber què es vol fer en la vida?
R Son tries absurdes en una societat «batxillerocentrista», malgrat que en 1r de Batxillerat el fracàs és altíssim. Falta un any sabàtic o temps per a experimentar, descobrir oficis... A més, els sistemes són de via única. En altres països, no hi ha cap itinerari escolar que acabe sense eixida, tots són intercanviables i es pot passar d'un a altre. Per això estàvem en contra de la «classificació» que feia la Llei Wert en 2n d'ESO. En un moment d'indefinició total, tots els camins han d'estar oberts.
