Era el 5 de setembre del 1888. Dimecres. Londres va despertar davall d’un cel de color cendra. Feia un dia rufolós, de vent i plugim, de llambordes relliscoses i tolls d’aigua als carrers. El detectiu Sam Coffin, com sempre de bon matí, acostumava a anar al despatx fent una bona passejada des de Devonshire Square fins a Lombard Street. Tenia bona cama i, a pesar del seu passat entre bandolers, l’aparença de tot un gentleman sexagenari. Quan eixia de casa passades les huit, el trànsit humà que acudia a peu al treball presentava quasi sempre el mateix aspecte; empleats del govern, caixers de bancs, corredors de borsa, treballadors de fàbriques, botiguers... Tanmateix, aquest 5 de setembre el dia era tan rúfol i gris que el detectiu s’estimà més llogar una berlina.
–Continua la investigació de l’assassinat de Whitechapel! –anunciava un xavalet en veu alta mentre venia diaris a recer de la balconada d’un hotel.
El detectiu li va comprar un Daily Telegraph abans de posar-se en camí. Quan la berlina començà a rodar, va fer una ullada a la primera plana. S’hi anunciava l’assassinat d’una prostituta al barri de Whitechapel. No en va fer massa cas. Pocs minuts després, baixava de la berlina a Lombard Street, davant de l’edifici d’oficines on, a la segona planta, tenia el despatx. Quan va posar peu a terra, una ràfega de vent va estar a punt de llevar-li el bombí que portava posat. Per uns moments, mentre enfilava els escalons de l’entrada lluitant contra el vent i amb una mà al barret, es va dir que potser aquell dia es devia haver quedat a casa.
Així que entrà a l’edifici maleint l’oratge londinenc, el detectiu va saludar de passada el porter que romania tancat al seu cau i va pujar espolsant-se gotetes de pluja de l’abric.
A la porta del despatx hi havia un rètol daurat en què es llegia: «Samuel Coffin. Investigacions». El despatx tenia dues cambres. De la més gran, a la mateixa entrada, n’havia fet un salonet ben acollidor. Quasi tot el sòl estava cobert amb una esponjosa catifa turca. Una butaca Chester i un sofà miraven cap a una tauleta de banús presidida per un bust d’Abraham Lincoln i un cendrer de plata i cristall de roca. Al costat de la porta hi havia un penjador de peu. Les parets estaven cobertes de prestatgeries amb llibres i armariets de portes envidrades que guardaven copes i begudes. Un bon finestral omplia la cambra de claror. En conjunt, resultava un cau molt agradable. L’altra cambra, el detectiu la feia servir d’oficina.
A hores d’ara, el detectiu Coffin no duia cap cas entre mans. Tampoc es moria de ganes de tindre’n. Les rendes financeres li garantien una vida còmoda. Després de trenta anys com a detectiu a l’Agència Pinkerton de Chicago, als Estats Units, els ossos li havien dit que ja n’hi havia prou de perseguir malfactors, de vigilar canalles, o d’infiltrar-se en grups criminals que s’estimaven més el taüt que la cel·la, amb el risc que això suposava. Tot això havia quedat a l’altre costat de l’Atlàntic, com en una altra vida. Feia quatre anys que Coffin vivia a Londres. El fet d’haver sigut agent de la Pinkerton li havia obert moltes portes que l’havien dut a relacionar-se amb clubs i cercles socials freqüentats per ministres, banquers i, per descomptat, per alts càrrecs de la policia. A Londres només feia de detectiu per dues raons: per uns bons diners a guanyar, o per motius de pes que li trasbalsaren la consciència i, en conseqüència, amenaçaren de llevar-li la son.
Com s’ha dit, Coffin no tenia casos pendents. Però aquest 5 de setembre, un d’insòlit estava a punt de trencar-li la rutina diària. El client, o més ben dit, la clienta, es deia Sarah Bailey. Tenia quinze anys, i els fets que l’anaven a dur a buscar empara en el detectiu podrien ser considerats com un seguit de coincidències que es van iniciar quan un xiquet de sis anys va morir de pneumònia a l’Hospital de Londres un parell de setmanes abans.
Sense entrar en detalls, aquests són els fets que van motivar que Sarah Bailey acabara convertint-se en la clienta més jove que Sam Coffin havia tingut mai:
El primer fet va ser la mort del xiquet de sis anys. El xiquet es deia Jim Turner i vivia en un dels pitjors barris de Londres, el barri marginal de Whitechapel, a l’East End. Pertanyia a una família d’escassos recursos econòmics.
El segon fet va tindre lloc en la vetla del xiquet, a la qual van acudir amics i veïns dels Turner. Entre els veïns eren Sarah Bailey i la seua germana major, Molly.
El tercer fet se li deu a Herbert Turner, el pare del xiquet, que va contractar els servicis d’un fotògraf perquè fotografiara el fill difunt com si dormira al llit. La fotografia anava a ser l’única imatge de record que li quedara a la família. El fotògraf es va presentar en la vetla, i va complir l’encàrrec amb la solemnitat i respecte que sempre mostrava a clientela i difunts.
Dies després de l’enterrament de Jim Turner, sense motius aparents, les germanes Bailey van ser atacades de nit quan eren a soles a casa. Dos malfactors hi van entrar a la valenta i van intentar segrestar-les. Amb Molly ho van aconseguir. Sarah pogué escapar i es va fer fonedissa en la negror boirosa de la nit. Quan de matí va reunir coratge suficient per a tornar a casa, de la seua germana no hi havia ni rastre. Sarah buscà ajuda a les comissaries de policia. Però a les comissaries només es van limitar a prendre nota de la denúncia i poc més. A Londres, que una desgraciada de Whitechapel desapareguera no era mai motiu d’alarma. Sarah no es va sentir emparada. La seua última esperança d’aconseguir ajuda li va eixir al pas, de casualitat, a l’última de les comissaries on va acudir, la que hi havia al costat del teatre Garrick a Leman Street. L’esperança tenia forma de targeta de visita. La va pispar d’una taula. Es tractava d’una targeta del detectiu Samuel Coffin. Sarah no el coneixia, com és lògic pensar. Només hi va sentir que tenia unes patilles amples i blanquinoses, que vestia de vint-i-un botó, i que havia sabut guanyar-se el respecte d’alguns membres de l’alta societat. A la comissaria, un dels agents l’anomenà «l’americà».
Sense cap èxit a les comissaries, Sarah no va desesperar i va provar sort a l’adreça que figurava en la targeta. Aquell 5 de setembre tan malagradós, poc després que el detectiu Sam Coffin arribara al seu despatx amb el Daily Telegraph davall del braç, Sarah arribà també a Lombard Street amb la targeta de visita que havia pispat a la comissaria. Sarah duia la targeta a la mà. Pensà a preguntar pel detectiu al porter envellit de l’edifici. Però es va imaginar que, si feia això, el porter la miraria de dalt a baix i, pel seu aspecte rebregat, la tractaria com la gent respectable de Londres acostumava a tractar els miserables dels barris marginals. Molta d’aquesta gent respectable ni sabia que existien. Així que Sarah decidí esperar-se al carrer, amb l’esperança de veure algú de patilles amples i ben vestit entrant o eixint de l’edifici. Allí es quedà, fuetejada pel vent.