La biblioteca de l’apotecari

–Coneixes la germana de l’apotecari Eliseu Borràs?

–La coixa?

–Exacte. Ha decidit posar a la venda la casa, traspassar la farmàcia de Dénia i, d’acord amb la voluntat del germà difunt, fer donació al poble de la seua biblioteca...

–I?

–Això. Que m’ha demanat que passem per sa casa i que estudiem la manera de fer-ho.

El regidor no m’explicà res més.

Vam quedar a la mateixa porta del casalot familiar que, en vida de l’apotecari, els havia servit, a ell i a la germana, per a passar al poble les vacances i els dies de festa major.

Voro Casterà aparegué cinc minuts després de l’hora acordada i amb el mòbil enganxat a l’orella.

–No em digues res –bramulà mentre es guardava l’aparell a la butxaca–. Açò dels mòbils és una manera com una altra de crear-me problemes. Acabaré desconnectant-lo i qui tinga pressa que comence a córrer.

De seguida, premé el timbre de la casa.

La senyora Magdalena, recolzada en un bastó, obrí la porta un instant després. Des que l’havia vista l’última vegada havia envellit bastant, tot i que mantenia el somriure obert que recordava.

–Passeu, passeu.

El regidor, una vegada asseguts al voltant de la tauleta redona que presidia la saleta, em va presentar.

–Aquest és Benet Pous, i fa de cronista del poble. Té la carrera de biòleg, en sap un cafís sobre llibres i...

–El conec, el conec –la senyora Magdalena tallà en sec el currículum i tractà d’acomodar-se la cama quasi invàlida–. Sé que treballa en no sé quina cosa de plantes, no? A més, és el fill de Maria la Monsenyes.

–Sí, senyora –vaig assentir–. Tinc uns hivernacles.

La dona semblà més interessada per la meua nissaga que per les meues activitats.

–Ta mare, que en glòria estiga, i jo anàrem juntes a l’escola de les mongetes. Ho sabies?

–No, senyora.

–Doncs, sí senyor. A les mongetes del carrer del convent... I ton pare?

–Morí fa tres anys.

–També el coneixia. Era fill del xato Rubiales. O siga, que tu, vulgues que no, ets Rubiales per una banda i Monsenyes per l’altra.

Feu un riure mig ofegat que a penes durà un instant. De seguida, mirà Voro Casterà.

–Però no heu vingut a parlar de les famílies...

–No patisca. No tenim molta pressa –tractà de mentir el regidor.

–Ui, que no! –la senyora Magdalena posà les dues mans sobre la taula–. Si hui en dia tots aneu amb l’all al cul...

Ens mirà alternativament, posà una mà sobre l’altra i ens referí que el germà havia disposat que els seus llibres passaren a ser llegat del poble.

–Clar que tot això encara està allà, a Dénia –acabà dient.

El regidor s’escurà la gola abans de preguntar:

–N’hi ha molt?

–Bastant.

Vaig intervenir:

–I com havia pensat vosté en..., vull dir, què havia pensat vosté?

Em va mirar amb tota l’atenció, com si volguera descobrir alguna cosa a la meua cara.

–No ho pots negar, fill. Tens els ulls i la careta de ta mare. De ton pare no tens massa, la veritat siga dita.

I, a continuació, afegí:

–Moisés, l’administrador de Dénia, està sobre el cas. Digueu-me quan penseu anar-hi per fer una mirada i vosaltres mateixos decidiu com traslladar-ho.

Voro Casterà explicà que, per a qualsevol donació, caldria omplir uns papers i signar-los.

–Molt bé. Prepareu la paperassa i, a penes la tingueu, la firme. I, mentrestant, acosteu-vos per Dénia.

S’alçà amb l’ajuda del bastó, es recolzà en el respatller de la cadira i ens preguntà quin dia ens venia bé.

El regidor contestà pels dos.

–Dissabte al matí.

A la porta del carrer, la senyora Magdalena m’agafà del braç.

–Ai, xiquet, si saberes com era de desimbolta ta mare de menuda!

* * *

Havíem quedat a les huit del matí a la plaça del mercat. Així que em vaig posar el despertador a les sis, em vaig desdejunar i vaig fer una mirada als hivernacles. Després de comprovar que tot estava en ordre, vaig tornar al poble. El regidor m’esperava assegut dins del seu cotxe.

–Conec un lloc al port de Dénia on podrem dinar com els marquesos –Voro Casterà era animal de barra fina.

Uns minuts després de les nou del matí localitzàrem la casa, situada al passeig del Saladar. Premérem el timbre i esperàrem.

–Ací no hi ha ni una ànima, Benet –murmurà el regidor mentre comprovava que no havia rebut cap telefonada pel mòbil.

–Devem haver vingut massa d’hora –vaig comentar mentre se me n’anava la vista rere d’un Mercedes negre i lluent que semblava buscar un lloc per a aparcar.

–Bon carro, eh? –el regidor també hi havia posat els ulls.

El conductor del Mercedes aparcà a una vintena de passos i, tot seguit, isqué del vehicle amb una bossa de cuiro.

–Deu ser l’administrador –vaig voler endevinar.

Ho era. Per l’aparença, no devia haver fet els quaranta. No massa alt, però corpulent. Vestia de manera bastant informal i caminava amb decisió.

–Hola, soc Moisés Mauro –va saludar–. Vostés deuen ser els senyors de qui m’ha parlat la senyora Magdalena.

Després de les presentacions, l’administrador tragué una clau de la butxaca de l’americana i obrí la porta d’entrada.

La casa, ampla i ben moblada, tenia les parets decorades amb multitud de quadres, tots ells emmarcats amb certa tendència al barroquisme, que representaven des d’imatges de sants fins a retrats dels propietaris, passant per uns quants bodegons, tots ells figuratius.

–Els deu interessar veure la biblioteca –advertí l’administrador adonant-se que m’havia aturat per contemplar un retrat de l’apotecari difunt quasi a grandària real.

–Sí, clar.

Voro Casterà tractà de ficar cullerada.

–Més que res, per saber com podem transportar el material.

La biblioteca, en realitat despatx i biblioteca alhora, estava presidida per una taula de fusta i per un cadiral amb el respatller protegit amb vellut en la part central. Sobre la taula, tan sols la pantalla d’un ordinador i unes quantes carpetes, d’aquelles blaves amb gometa, perfectament amuntegades.

Les prestatgeries dedicades als llibres ocupaven tres de les quatre parets de l’estança. El mobiliari es completava amb un gronxador i una escala de tisora de quatre graons, també de fusta, que romania recolzada contra una de les prestatgeries.

–Els deixe per tal que facen les seues valoracions –l’administrador ho digué amb indolència–. Quan acaben, m’avisen. Els espere fora.

A penes desaparegué, el regidor feu un rictus de desgrat i comentà:

–Quin element més eixut, no?

I completà el comentari després d’observar les prestatgeries:

–Quant a aquesta biblioteca..., què vols que et diga?

En realitat, era el mateix sentiment de desencís inicial que havia sentit jo.

–Ara ja hem vingut. Fem una mirada i ja està –vaig dir.

Però el meu sentiment preliminar va anar canviant a penes em vaig dirigir a la zona en què, sota la denominació Biologia i Evolució, escrita a mà sobre una etiqueta adhesiva, hi havia més quantitat de llibres.

–Com ho veus, Benet? –la veu de Voro Casterà va sonar fofa.

Vaig contestar amb un exemplar obert de la segona edició del The Variation of animals and Plants Under Domestication, de Darwin, publicat a Nova York el 1883.

–Açò és interessant –vaig respondre.

I no era l’únic text que parlava d’evolució.