Cap persona (o, almenys, cap amb més de 100 anys de vida i records de la seua més tendra infantesa) havia viscut una pandèmia d’una envergadura similar a l’actual en primera persona. La referència més propera que es té d’una malaltia que va colpir tant la societat és la grip que es va propagar sense miraments a partir de 1918 i que ha passat a la història com la «grip espanyola» tot i que eixa accepció no és la més adequada a la realitat.
Aleshores, la grip també va provocar grans problemes pulmonars i respiratoris a aquells que es contagiaven, però fou molt més mortal que l’actual covid-19 —també entre els més menuts—, tot i que la població era menys nombrosa que la d’ara. Malgrat esta diferència —i altres relacionades amb el desenvolupament del sistema sanitari—, sobta la gran quantitat de punts en comú que tenen les pandèmies del 1918 i la de 2020 que encara perdura.
Una ullada a la premsa de l’època mostra com les mesures adoptades aleshores són molt semblants a les aplicades des de març de 2020 . D’esta manera, la grip de 1918 també va afectar al sector educatiu, encara que l’ensenyament no era universal com ara i moltes famílies humils apostaven pel treball infantil per damunt de l’assistència a l’escola.
Com explica Andrés Payà, doctor en Pedagogia i professor d’Història de l’Educació de la Universitat de València (UV), «la primera llei educativa que marca una educació pública obligatòria a Espanya és la llei Moyano de 1857, però això no vol dir que hi haguera escola per a tots ni que se li donara importància, no hi havia una estructura ni un sistema educatiu com a tal», explica Payà.
Per això, el professor apunta que l’impacte de la paralització de la docència no va suposar un colp tan dur com el que es va viure durant el confinament, ja que només «una mínima part dels xiquets anava a l’escola, una institució poc valorada» al segle passat, lamenta.
La premsa d’aleshores, informava els dies 26 i 27 de setembre de 1918 que les escoles no reobririen després de l’estiu. El Mercantil Valenciano informava de «la suspensió de l’obertura d’escoles, no només de les nacionals, sinó de les particulars i col·legis», tot i que dies abans, els periodistes informaven de la realització de proves d’accés a l’Institut General i Tècnic de València o de l’oferta acadèmica de les dones, així com de donatius a les anomenades «colònies escolars» per a preparar el nou curs. Dies després, el 4 d’octubre, es publicava un avís dirigit a «directors, escoles i acadèmies particulars que estaven obertes: «si no es suspenen les classes immediatament, se les imposarà un fort correctiu», deia.
Fou un mes abans, a principis de setembre quan apareixen els primers testimonis «pintant amb negres colors l’estat sanitari» per les pneumònies «generalitzades», que van tardar mesos en anomenar «grippe» (sic). Entretant, les mesures sanitàries suposaven un degoteig diari i van ser, en la línia de l’actualitat, el tancament de cafés, teatres, cinemes i salons de balls; o la prohibició d’aglomeracions en interiors. A més, s’avisava de l’arribada en tren de treballadors de França amb símptomes com febra. D’un dia a un altre, «La qüestió sanitària», com l’anomenaven, havia passat a ocupar en primera plana l’espai de la «Gran Guerra» (la primera mundial) i ja s’apuntava a «una mortalitat espantosa».
En el món educatiu també hi ha un efecte dominó de mesures. A causa de «les circumstàncies anormals que travessa la salut pública i que han donat lloc a la suspensió de l’obertura de curs en tots els centres docents» es va decidir també «demorar el començament dels exercicis d’oposicions fins que, desaparegudes les causes que motiven la suspensió, es torne a informar del dia i hora en què comencen». Este fet, del qual informa El Mercantil Valenciano el 5 d’octubre de 1918, recorda a la suspensió de les passades oposicions de Secundària, previstes per a 2020 i que finalment la Conselleria d’Educació va realitzar el maig passat.
A més, la capçalera històrica de Levante-EMV també va publicar alguna columna d’opinió sobre els docents, que cobraven un «misèrrim» sou, la meitat que els treballadors de Correus, s’apunta. De fet, en un altre article es demana que se’ls dona una subvenció per a subsistir mentre els centres estiguen tancats.
Canvis a les escoles
Andrés Payà explica que el virus de la grip i l’alta mortalitat infantil —molt elevada també abans de la pandèmia—, van impulsar la corrent social de l’higienisme, que ja existia i pregonava la conscienciació i educació sobre la salut.
Com detalla Payà, «les escoles tenien unes condicions deplorables pel que fa a l’il·luminació, ventilació i ràtios», ja que les poques que hi havia no estaven en edificis construïts per a ser-ho. En molts casos, eren instal·lacions municipals rehabilitades i reciclades, com magatzems, presons, mercats o estables.
Així, un moviment amb referents com Vicente Blasco Ibáñez i on també participava la Institución Libre de Enseñanza, va començar a demanar patis i ventilació en els centres educatius, que havien de ser ideats adhoc per a esta funció. Esta reivindicació es va vore reflectida en els primers grups escolars construïts, com els actuals CEIP Balmes o Cervantes de València, amplis i nets.
En opinió del professor de la UV, l’actual crisi sanitària també servirà per a «reforçar la institució de l’escola, prestar més atenció a les ràtios, recordar que l’educació per a la salut no és només cosa de les famílies». A més, «ha demostrat que la figura de l’ensenyant no es pot substituir per una pantalla», defensa.
Tornant a la crisi de 1918, al desembre El Mercantil Valenciano publicava opinions d’universitaris i pares: els primers demanaven tornar a classe i no fer vacances per a recuperar el temps perdut; els segons, denunciaven que no es pensava en els més menuts en la desescalada. Cap de les dues parts sabia que la pandèmia els acompanyaria fins a 1920 i que 100 anys després es repetiria la situació.
