Jan
Jan tenia nou anys, la cara redona, el cabell escarotat i les orelles a la descoberta. A més d’això, tenia una bicicleta vella, un baló desinflat i 36 cromos de futbolista que no trobava de cap de les maneres.
A Jan li agradava rodar pel poble, perseguir vespes i fer preguntes que quasi mai tenien resposta.
–Mare, qui dorm més, un cavall o un elefant?
–Ui, fill, no ho sé.
–I qui menja més, una formiga o una mosca?
–Això tampoc ho sé.
A Jan també li encantava enfilar-se per les reixes de les cases i tastar els flams que la mare havia acabat de fer.
–Et cremaràs la llengua, fill.
Però el xiquet, com si sentira ploure, tornava a carregar de flam la cullereta.
A Jan el poble li quedava menut i encongit, com una boleta d’anís. Si fora per ell, agafaria la bicicleta vella i aniria a recórrer els països que venien en el globus terraqüi que hi havia a l’escola.
El pare de Jan treballava en les oficines de l’únic banc del poble. Quan tornava a casa, seia al sofà, rebufava com un bou i exclamava:
–Estic fet pols i m’ixen els números per les orelles.
I si en aquell instant Jan se li acostava per a fer-li alguna pregunta, contestava sempre el mateix:
–Ara no, fill, que tinc el cap fet un bombo.
La mare de Jan ajudava l’àvia, cosia camises per encàrrec i, de tant en tant, assistia als assajos de la coral del poble.
La mare, sovint, li deia al marit:
–Haurem de controlar els passos del nostre fill, perquè té el cap ple de pardalets, fa preguntes molt estranyes i no la pensa que no la fa.
El pare contestava:
–És un xiquet. Què vols que faça un xiquet? Doncs preguntar les coses que no entén i fer alguna malifeta de tant en tant. Jo també en feia quan era com ell i, ara, ja em veus, soc incapaç de moure’m del sofà.
Ni Jan, ni la mare ni el pare podien pronosticar ni previndre el que havia de passar al poble uns quants dies després.
Gustau
Gustau tenia huit anys i dos mesos, la cara plena de pigues, el cabell punxegut, els ulls estirats i les orelles menudes i dissimulades. Solia seure al costat de sa mare i escoltar històries de pirates, de monstres i de dracs peluts que vivien dins de les coves.
–I vet ací que el drac es va aprimar i va poder entrar dins de la cova per protegir-se quan ploguera o nevara. I conte contat, ja s’ha acabat, fill. Ara, mou al carrer i busca els amics i les amigues.
Gustau, obedient, agafava la bicicleta i anava al parc dels Ànecs on, segurament, trobaria Jan i Roseta.
La mare de Gustau era mestra, però, durant les vacances, escrivia contes i, després, els contava al fill.
–T’ha agradat el conte del drac que no cabia dins de la cova?
–Sí, mare.
El pare era guàrdia municipal. Vestia un uniforme de color blau fosc i una gorra de visera que li venia bastant ajustada. Tenia la veu fosca. Cada dia, quan acabava el torn de treball, es llevava l’uniforme, es posava una granota de mecànic i es capbussava dins del traster. Hi reparava aparells antics de ràdio o muntava cotxes en miniatura.
–Algun dia t’ensenyaré les peces de les ràdios, fill, i muntarem cotxes esportius a mitges.
El pare i la mare, de tant en tant, compraven testos i sembraven llavors de plantes.
–Crec que no les hem de regar massa.
–Si no les reguem prou, no brotaran.
–I si en compràrem de plàstic?
–Això no tindria cap valor.
La veritat era que no aconseguien l’objectiu i els testos continuaven sense mostrar ni una sola miserable planta.
El pare, sovint, seia al costat del fill i li deia molt seriós:
–Has de ser obedient, Gustau, tindre trellat i no fer parlar a la mare.
–Jo soc obedient, pare, i no faig malifetes.
–I posar trellat i coneixement en totes les coses que fas.
–Sí, pare.
Gustau no podia saber que, uns dies després, en faria una, de malifeta, de les més grans que poguera imaginar.
Roseta
Roseta acabava de complir set anys i nou mesos. Tenia la cara allargada, el cabell llarg, caragolat i rebel. Per això, solia emprar una goma per a fer-se una cua al bescoll.
Roseta havia nascut tan menuda que els bolquers li venien grans per tots els costats. La seua àvia Dolors, a penes la va veure, va exclamar:
‒Si sembla una nina de porcellana!
Però l’avi Antoni li va tocar els bracets i va sentenciar:
‒No us preocupeu, perquè les criatures que tenen els braços com Roseta acaben estirant-se com les gomes.
Tot i les paraules de l’avi, amb set anys i nou mesos, la xiqueta continuava sent menuda, prima i amb menys greix que una olla de claus.
A Roseta li agradava moltíssim córrer darrere dels gats del carrer, comptar les estrelles del cel i trepitjar els bassals després d’un dia de pluja.
‒Els gats tenen les urpes molt afilades i tenen mal geni.
O:
‒Acabaràs refredant-te i t’hauràs de prendre una col·lecció sencera de medecines. I si no et cures, el metge manarà que et venten punxades al cul ‒advertia la mare.
Rosa, la mare de Roseta, treballava en la botiga de queviures. L’amo, el senyor Rosselló, tenia més anys que un camp i, per això, ja no podia fer les faenes més pesades.
‒Pose’m un quilo d’arròs i tres llaunes de sardines ‒podia demanar un client amb barret.
‒Rosa, per favor ‒deia aleshores el senyor Rosselló‒. Agafa l’escala de tisora i baixa l’arròs i les llaunes de sardines de la tercera prestatgeria.
L’amo de la botiga estava molt content i satisfet d’haver contractat la mare de Roseta.
El pare feia la neteja dels jardins del poble, reparava les canonades de l’aigua potable i canviava les bombetes dels fanals dels carrers.
‒Saps què, Roseta? Hui, mentre reparava una canonada, m’he trobat amb una criatura monstruosa que m’ha dit que, si no t’acabes el dinar, vindrà i et mossegarà les galtes.
Roseta va riure i, després, va dir:
‒Jo no tinc por de les criatures monstruoses.
La mare es va posar seriosa.
‒Hauràs de menjar més o et quedaràs més menuda que un cigró.
I és que Roseta, des que va nàixer, menjava menys que un teuladí.
‒Mira, ja està bé. O t’acabes el dinar o no eixiràs a jugar al parc dels Ànecs amb els teus amics.
A la fi, la xiqueta punxava tres bajoques, un tros de creïlla, mig plàtan i eixia disparada a buscar la bicicleta.
Ni Roseta, ni el pare ni la mare podien predir el que passaria a conseqüència de les converses amb els amics del parc.