5-1-73
Sr. Josep M. Desantes, Madrid.
Estimat amic:
Ahir, a migdia, vaig rebre el paquet de xerocòpies que m’has enviat, i a hores d’ara ja en porte llegit la meitat. Realment, el paper és molt més divertit que no em pensava: per a mi, curiós d’aquesta mena de temes, arriba a ser fascinant. No sé si en la part que em queda per llegir apareixerà el nom de l’autor: es tracta d’un dominic, és clar, familiar de l’arquebisbe Aliaga i nascut a Xàtiva (aquestes últimes circumstàncies les confessa ell mateix). Crec que d’alguna manera, un dia, podrem aclarir qui era, perquè, sens dubte, deu haver-hi més còpies d’aquest patracol en alguna biblioteca conventual. El frare en qüestió em resulta simpàtic: és un racionalista inclement, com correspon a la família de sant Tomàs d’Aquino, i té molta, però molta mala llet, com a polemista. I escriu amb una fluidesa estimable, plena de seguretat. És clar que fa trampes. Tots els polemistes en fan, quan exerceixen la professió. Ara: es veu que l’embolic del P. Simó degué ser tremendament excitant per a la València de l’època. Jo ja m’ho pensava, a través de referències disperses; no em pensava, tanmateix, que la cosa hagués arribat a uns tals extrems, ni tan divertits. La figura del P. Sobrino és ben estranya: caldria que un erudit competent en la matèria comparàs les doctrines del seu llibre amb les de Molinos. La meua impressió és que la connexió es revelarà ben directa. Quan acabaré la lectura del paper, rellegiré l’estudi sobre l’Escuela de Cristo, de Sánchez Castañer: per aquí hi haurà més coses a relacionar, em sembla... Naturalment, tot això no tindria sinó una mera importància «cultural» —vist el problema a distància— relativa, si no fos perquè l’anècdota estrictament «teològica» (no és l’adjectiu adequat) esdevé una commoció pràcticament «política». L’antagonisme entre els dos cleros, el regular i el secular, em sembla molt digne d’atenció: l’un i l’altre eren, en aquell moment, dues forces econòmiques poderosíssimes en la ciutat, i probablement afectades per la crisi de l’expulsió dels moriscos. Es disputaven la clientela: el duro de la feligresia. En realitat, però, l’enfrontament és una mica confús, perquè no tots els «frares» estan en contra del P. Simó. Els sarcasmes que l’autor del manuscrit dedica als pares de la Companyia són molt significatius. La Societat de Jesús, en aquell moment, devia passar per una etapa d’eufòria i de consolidació, i no era aquest el cas dels dominics i dels franciscans, ordes tradicionalment ben alimentats —sobretot els fills de sant Domènec—, que perdien terreny davant l’estratègia jesuítica. Els capellans vulgars i corrents cada dia es veien més atribolats per la catàstrofe general (ho podem veure a través del dietari de mossèn Porcar), i és molt probable que els senyors capitulars passassen per inquietuds similars. La fauna dels canonges, de tota manera, no acaba de ser fàcil de «situar»... El P. Simó degué de ser un trist vicari neuròtic que no té res a veure amb la qüestió. Pertanyia al clan dels qui es dedicaven a «la perfección de la vida espiritual», que tant irrita al dominic, i s’ho passava la mar de bé, amb les seues visions celestials, les seues amigues beates —una cosa sembla acceptable: era cast, i la sífilis que li atribuïren devia ser una invenció dels frares—, i els seus llibres ben enquadernats. Es va morir, i el seu cadàver es va convertir en excusa per a un debat confús i descordat... Un altre punt a tenir en compte és com i per què les multituds subalternes, gent de la menestralia, llauradors del pobles de l’horta, van prendre part tan activa en els incidents. Explicar-ho només pel cantó de la pietat no em convenç. La pietat dóna molt de si, però no tant. Llançar-se assíduament les masses al carrer, traure les espases dins les esglésies, apedregar predicadors, dedicar-se a la pràctica del donatiu generós i a «cabalgatesdelninot» d’ofertori, i etc., no arriba a justificar-se en la devoció al difunt. I que, simultàniament, les «classes altes» fossen simonistes completa el panorama de les perplexitats. Simonista era Gil Polo, el de la «Diana enamorada», i simonista Guillem de Castro, i simonistes els més conspicus catedràtics de la Universitat. I els estudiants: per als quals el simonisme era —o pogué ser— com un maoisme susceptible d’alimentar protestes. Però també el Virrei, els aristòcrates, la burgesia maquinal —l’Ajuntament—, eren partidaris del P. Simó. I el Consejo de Aragón... L’arquebisbe Aliaga, frare dominicà, era un aragonès perfectament ajustat als cànons: tossut, xovinista i espés. Un altre detall curiós és la lentitud d’acció del Sant Ofici... No acabaríem mai, fent observacions sobre el tema. Perdona que te les haja «col·locades», ara, en aquesta carta.
I aquesta carta només hauria d’haver estat —per raons de bona educació— una carta d’agraïment. M’has fet un bon favor, en proporcionar-me la lectura d’aquest manuscrit. Ja no tinc temps ni ganes d’aprofitar-la per a redactar un assaig sobre la matèria. Però en trac conclusions, o —més encara—preguntes, que m’ajuden a «comprendre» una mica, o una mica més, l’extravagant i desgraciada «història dels valencians». Gràcies, doncs.
Teu