J ovino Fernández, un alcalde de Xàtiva avui dia oblidat va morir poques setmanes després que el general Franco declarara oficialment la guerra acabada. Fou afusellat als pocs dies de ser empresonat. Ell no fugí, va entregar l'ajuntament de manera oficial a una comissió de prohoms franquistes el darrer dia de guerra, el 31 de març. A partir d'estos moments, la vida de Jovino canviaria totalment, li quedaven pocs dies de llibertat. De seguida vindria la repressió més brutal que havia conegut Espanya en dècades. Innocents i no tan innocents foren afusellats després de judicis sumaríssims sense la mínima garantia legal.
Fou una mort sense sentit, on la necessitat dels vencedors d'una repressió ferotge que els permetera governar durant dècades es va fer més que evident. Amb els milers i milers d'empresonats i afusellats, el règim franquista es mantindria al poder mitjançant el terror sobre una població abatuda i vençuda. Hi havia que colpejar a tothom i, al temps, donar una senyal als que encara vivíen. Dies abans que acabara la guerra, alguns republicans van poder eixir de territori republicà en uns pocs vaixells, d'altres la majoria, romangueren en territori ja conquerit per les tropes franquistes. Les presons s'emplenaren de gom a gom, la misèria més absoluta es va escampar per tot arreu.
Jovino Fernández, de 51 anys i natural de Caldas de Oviedo, exalcalde de Xàtiva no va eixir cap a l'exili o no va voler, no ho sabem, la qüestió és que el 31 de març va entregar l'ajuntament a la Comissió franquista que es faria càrrec del consistori de Xàtiva. Durant la guerra havia sigut nomenat alcalde en febrer de 1937 fins l'acabament de la contesa. Era membre de la UGT i del PSOE, i president del Consell Ferroviari de la UGT.
Prompte seria arrestat, concretament el 6 d'abril de 1939. Va comparèixer davant el cap de la Inspecció de Policia, José Codina Ramón, on va declarar en el seu descàrrec que degut a l'ambient revolucionari dels primers moments havia presentat la dimissió quatre vegades, « por no poder dominar a los elementos incontrolados, però que carecia de fuerza para imponer su autoridad». De seguida, comencen les declaracions acusatòries de persones que el coneixien i que servirien de seguida per iniciar el simulacre de judici, declaracions que marcarien el seu destí final. La primera, la del registrador de la propietat Manuel Alcaraz, que l'acusa d'ordenar tallar pins en la seua propietat situada en la Serra Grossa, anomenada Casa Cuadrado, acusant-lo també que com alcalde es va incautar la seua finca.
Per contra, Jovino, va declarar que gràcies a ell, el registrador de la propietat va salvar la vida, i qui es va incautar de dita finca fou la col·lectivitat de Productores Agrícolas, i no l'ajuntament. Així mateix, l'exalcalde aporta una notificació de la Delegació de Reforma Agrària de 18 de novembre de 1938, en la que es permet que en la propietat abans mencionada es poguera tallar llenya i matorrals baixos, el que demostra al menys oficialment que no es van tallar arbres sense permís de l'ajuntament. Un altra cosafou que en els primers moments de la contesa, la col·lectivitat va decidir pel seu compte tallar arbres.
Contra Jovino Fernández continuen els testimonis contraris sense massa consistència jurídica. Un testimoni, Rafael Navarro, un altre ferroviari diu que encara que era un bon home, « estimaba que se aprovechó de su cargo para su medro y lujo personal», i que pensava que l'ex alcalde no havia tingut res a veure en l'assassinat del seu germà. Un altre ferroviari, Bautista Aranda, diu que suposa que Jovino havia tingut a veure en l'assassinat d'un ferroviari, però sense aportar cap prova, sols suposicions. Un altra de les acusacions, concretament la de Manuel Zanón, era que contra ell hi havia una animositat clara per part de Jovino, ja que havia pertangut a la Derecha Regional Valenciana, i per això el van detenir. El van condemnar a tres anys d'internament i al pagament d'una multa de 3.000 pessetes. Altres declaracions, poques, no van manifestar animositat contra Jovino Fernández, ans al contrari, Rafael Mollà, sugeria en la seua declaració que era un home «más bien contemporizador, que persecutorio, teniendo la impresión que no trató de perjudicar» a altres persones.
Així doncs, a l'auto resum del jutjat militar, s'afirmava que l'exalcalde havia tingut una tasca persecutòria de tots aquells ferroviaris que no pertanyien als sindicats del Front Popular, i que durant el seu mandat s'havia assassinat a dos persones de Xàtiva, concretament a Ricardo Navarro i de Lorenzo Segarra, encara que no es podia demostrar la seua participació en aquestos fets. Continuaven els militars del jutjat, afirmant que havia permés la tala de llenya i arbres, fet que no estava clar i que en altres condicions no havera suposat condemna gran. Davant aquests fets, cap d'ells demostrable, la Fiscalía del Ejército de Ocupación, qualificava els fets relatats com d' « adhesión a la Rebelión», i per tant demanava la pena de mort. Era el 13 de maig del 39, sols un més després de la seua detenció.
Consell de Guerra i afusellament. Quatre dies després de la seua detenció tenia lloc el Consell de Guerra contra Jovino Fernández; la seua defensa demanava la benevolència dels membres del Consell de Guerra i que es rebaixara la pena, mentre que la Fiscalia es mantenia en la pena sol·licitada anteriorment. Li preguntaren si tenia alguna que exposar. Inversemblantment, va dir que no. Eixe mateix dia, es publicava la sentència del Consell de Guerra, que havia sigut presidit pel coronel González López, i textualment afirmava que «fallamos que debemos condenar y condenamos a Jovino Fernández a la pena de muerte» per un delicte d'adhesió a la rebelió. Cinc dies després l'auditor de Guerra de la Tercera Regió Militar donava la seua conformitat a la sentència i, el 7 de juliol l'Auditoría Jurídica del Cuartel General del Generalísimo, informava que « S. E. el Jefe del Estado, se da por ENTERADO de la pena» imposada pel Consell de Guerra. Jovino Fernández va ser afusellat el 31 de juliol.