La Font de la Figuera es troba a la capçalera de la vall de Montesa, al sector oest de la Serra Grossa, descrit com a sòl del Juràssic-Cretàcic segons les normes urbanístiques de 1999. Qualsevol persona com jo, que no som doctes en la matèria, ens aflora la pertinença a una comarca, la Costera, que s’uneix amb la Vall d’Albaida per l’Alforí, inici i final del patrimoni territorial valencià. Al llarg de la història molts van ser els assentaments que triaren estes terres, i mostra d’això ens la deixa el poblat de l’edat del bronze de l’Altet de Palau, a la Font de la Figuera, o l’íber de les Alcusses de Moixent.
En estos temps que ens toca viure, tot és més complicat, especialment amb la Covid-19, fins i tot relacions i comunicacions entre ciutadania i institucions, i també entre estes últimes, ens hem adaptat a comunicar-nos a través de pantalles, perdent tota la personalitat del tracte.
Precisament la personalitat d’este territori, Terres dels Alforins, es coneix cada vegada més gràcies a l’immens treball que durant tants anys han fet els llauradors, bé treballant la vinya, l’olivera, l’ametler, els cereals o els fruiters. Qualsevol sap que a Moixent, a la Font de la Figuera i a Fontanars dels Alforins el vi és l’estrella, tot i que el valor de l’oli de qualitat té camí per seguir pujant. A la baixa, l’ametla, els fruiters, que a molts llocs han anat desapareixent, i els cereals, que la sequera de tants anys aguditza, amb costos cada vegada més elevats i rendiment més baix. A estes parcel·les molt més extenses se’ls ve damunt la «turmenta perfecta», abocant-les a la desaparició, i per tant, també dels seus fruïts.
I què farem? Portar-los de Sud-Àfrica, de Sud-Amèrica? Queixar-nos de l’origen dels productes que comprem a tendes i supermercats? Del preu de l’alimentació mentre no sumem cap solució i ens hem deixat portar per allò més fàcil (o menys difícil)? L’emergència climàtica és un fet, i lluny queden ja aquells «primos» que la negaven. Les energies alternatives són una obligació moral de qualsevol civilització responsable amb les generacions que vindran. Com sempre, apareixen fons d’inversions per aprofitar l’ocasió, especular, enganyar i fer caixa, com ja hem viscut en altres èpoques i en altres àmbits. De la bombolla de la construcció, PAI’s, balnearis,... ara sembla que entrem en altra nova, i ens preocupa, i molt.
La proliferació de possibles parcs solars d’amples extensions que afectarien greument al futur del territori, de l’agricultura, de la vida d’estos pobles no pot deixar ningú tranquil. Ni a qui decideix llogar perquè no veu altra eixida ara mateix, ni tampoc als càrrecs públics, els quals tenim l’obligació moral de vetllar per allò que deixarem a les futures generacions.
En el cas de la Font de la Figuera, el PGE protegeix el territori, i tot i que encara ha de passar els últims tràmits, i quan s’aprove, vorem la llum a la fi del túnel. Però quina defensa ens queda als ajuntaments, que som qui donem les primeres explicacions a la ciutadania, quan esta planificació es tramita, en el nostre cas, des de 2004? El decret de la GVA deixa un mes als ajuntaments per contestar-los. Sinó, s’entén que es permet, oblidant totalment les grans administracions que cada vegada aboquen més burocràcia als xicotets, però molt menys marge de maniobra. Qui no pot complir els seus propis temps no pot apretar tant a qui més difícil ho tenim.
Quan parlem del valor agronòmic i es té en compte al territori per poder oferir els terrenys menys aptes per al cultiu? On queda la priorització de l’autoconsum i la zonificació del territori? Com es valorarà la capacitat d’acollida de cada municipi i l’efecte acumulatiu d’estes instal·lacions? Com es tindrà en compte la justícia, l’equitat i la solidaritat territorial? On queda la compensació territorial si uns aportem més i altres no aporten res? Quines zones més urbanitzades consumeixen energia sense fre? Quan posarem de relleu el valor paisatgístic de l’agricultura i se li afegirà eixe valor a la terra dels llauradors?
Tal volta s’ha pogut pecar de bondadós sense tindre en compte el que altres podrien aprofitar sense reserves, sense límits. Caldrà reforçar els escrúpols, la sensibilitat mediambiental, la racionalització de les energies, l’efecte contra el despoblament de les zones d’interior, i el valor de l’agricultura davant l’emergència climàtica.
El botànic Cavanilles a Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia explicava sobre estes terres, els seus cultius i el valor del seu paisatge. Ara, les administracions hem de cuidar una ordenació controlada i participada de les energies renovables, i segurament caldrà matisar molt més.
El gran repte serà dotar als agricultors del seu valor afegit com a paisatgistes i el Govern del Botànic no pot obviar-ho. Probablement amb este esforç posem en valor professió, territori i convivència. Encara estem a temps.
