Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

LA VALL POBLE A POBLE

Bocairent

Bocairent

Bocairent

Bocairent sempre impressiona per sabut i conegut que el tingues. És el líder comarcal en altitud, va segon en extensió del terme municipal, el seu barri medieval està declarat conjunt històric-artístic i fa festes de moros i cristians d’interès turístic nacional. També és on més fred fa, segurament. I té història per anar i vendre’n, en totes les èpoques i moments. Té de tot.

A Bocairent arribes quasi anant-te’n o eixint-te’n de la Vall. De fet li naixen dos rius: el Clariano que ve al Xúquer i el Vinalopó que se’n va cap a les terres del sud i desemboca en Santa Pola. Dues aiguavessants antagòniques. I és perquè, al meu modest entendre, hauria d’haver-se integrat en la veïna comarca de l’Alcoià, com una continuïtat natural entre Alfafara i Banyeres que, de fet, li les van segregar en 1628 i 1632 respectivament. Una història increïble la que ens ha portat a l’actual divisió territorial, sols cal pensar que, durant tres anys —1833 a 1836— la nostra Vall i la Safor foren alacantines. Però bé, deixem-ho córrer ara i ací.

El patrimoni urbà és monumental i aclaparador. Destaca, òbviament, el centre medieval, que acull els edificis més importants. Una trama de carrers estrets i costeruts, preciosos, que formen un caramull bigarrat de cases, de diferents plans de nivell, tamany i tipologies, d’ací la dita de què «en Bocairent els burros s’assomen per la finestra». El terratrèmol de 1748 —el mateix que destruí el castell de Montesa— el feriria però se’n refeu, quin remei.

Bocairent es veié immers en tots els conflictes bèl·lics que passaren per allà, des de la Conquista de Jaume I fins la Guerra Civil del 36, passant per les Germanies —que justament apostà per la part senyorial— la de Successió, la d’Independència, les Carlines, els roders... I s’emportà totes les trompades que les pestes i pandèmies li adjudicaren fins la Covid-19 que, per cert, no té ni comparació al 5% de morts que causà la de còlera de 1885. I totes estes desgràcies, com eren d’esperar, entrebancaren o avortaren el progrés natural d’una ciutat que, en 1862, controlava el 44% dels telers i el 33% de la mà d’obra del sector llaner de la província de València amb 314 treballadors.

Bocairent tenia des de 1416 el dret a vot en les Corts Valencianes per ser Vila Reial. I obtindria dret a celebrar una fira anual i un mercat setmanal, al segle XVI de mans de Carles I. El seu fill Felip II li concedeix l’aval de Real Fàbrica de Draps. I arriba a les vespres de l’expulsió dels moriscos amb el doble de població que tenia 60 anys abans i quasi tot se’n va a pique a l’endemà. Vaivens que, com una dent de serra, marcaren el ritme de l’economia i la vida bocairentina. Però que mai la tombaren. Com el treball d’un Sísifo valencià.

La gent de Bocairent té coratge i li posa ganes. Ja es va demostrar excavant una penya durant més de deu anys per traure-hi una plaça de bous, que dic jo que seria precís, en tan poc que hauria costat fer-la d’obra com les de tots. Plaça que, tot siga dit, el 27 d’octubre de 1963 no va poder celebrar l’Aplec de la Joventut del País Valencià on devia cantar Raimon degut a la prohibició que el Règim en feu enviant tres regiments de guàrdies civils armats. Sembla que això de picar pedra o excavar és lo seu. Ja ho van fer al segle X els «moros» amb les més de cinquanta covetes o cel·les incrustades en una paret de pedra. Coses de troglodites. Tanta mampresa per a no deixar-ne cap completament acabada, segons diuen. Aixina i tot, foren declarades monument nacional l’any que naixia la II República.

I qui no fa la vespra, no fa la festa. El dia 2 de febrer entren al poble les filades de moros i cristians, la vespra del dia S. Blai, el patró. «Vítol al patró Sant Blai» canta la gent mentre tiren mà de l’herbero per compensar un fred que pela i que fa tocar als músics amb guants, com a senyorets.

Compartir el artículo

stats