El gran artista i Altea

Ha faltat Pep Laguarda, gran artista, amb discs inoblidables i un bon amic, que m'ha ajudat moltíssim: tots els noms que gaste amb les meues activitats creatives són invenció d'ell: Factoria Rifi, «El Bar del callejón», «Samara Times», «Travel Heart»,etc...

Es podria dir que jo sóc una invenció seua. A banda de participar en tots els meus projectes d'una forma o altra, em va portar a casa al guitarrista Jesus Vidal Siota, del que deia que no tocava la guitarra sinó que l'acariciava i el considerava un dels millors guitarristes de l'Estat Espanyol. Aquest, li havia acompanyat en els directes durant 8 anys, després de tocar amb Manolo Tena en Cucharada.

Amb Jesús, «el llegenda», hem fet una trentena de cançons, amb la seua música i les meues lletres, que han eixit al disc «El Bar del callejón» i altres que estan interpretades pel grup Toix, d'Altea. Volien organitzar-li un homenatge però hem arribat tard. És l'hora de què ho faça À punt.

Pep, en l'etapa de l'antifranquisme venia molt per Altea, molts anys després venia a ajudar-me fins que un dia, gràcies a les excel·lents indicacions de trànsit des de València, va acabar en Albacete. Ací conservava molts amics. Lluís Llach, en la seua etapa valenciana i alteana (hi venia molt també) es va posar gelós perquè tots teníem el disc de Pep i cap d'ell.

Pep va ser co-fundador amb Josep Vicent Marqués del grup anti-franquista, feminista i nacionalista Germania Socialista, i es va faixar amb els fatxes en els enfrontaments que teníem els estudiants en la facultat de Dret. Encara conserve la seua imatge de gegant arriant unes bones hòsties. Però, després en els tancaments nocturns que féiem en la facultat d'Econòmiques ens distreia amb la seua guitarra, fent improvisacions amb la veu d'una ingeniositat que ens entusiasmava.

De caràcter escorpí no refusava l'enfrontament, com el que va tindre en Bellreguard amb Alaska, pel repartiment d'escenari o amb el seu íntim amic Amadeu Fabregat en la seua etapa de director de TV Valenciana al que va colpejar en el seu despatx per diferències d'opinió. Després, aquest, quan anava Pep a Madrid a visitar-lo li posava cotxe i xofer.

Fa poc va perdre la persona amb la qual convivia i que el cuidava i, donat el seu fluix estat de salut, ho va pagar. A pesar del seu gran talent no va produir tot el que la seua capacitat possibilitava. Era poc feiner. No obstant això, amb el seu primer disc va aconseguir el que molts cantants encara no han aconseguit en deu. Això va ser fruit de la seua màgia i del moment en què ho va gravar en Deià amb unes col·laboracions esplèndides.

L'estil no tenia res a veure en el de la Via Laietana catalana, com ho han definit alguns comentaristes. Si de cas algunes cançons del segon disc. Es tracta d'un estil únic, original, fruit de moltes influències del folk i pop, sobretot de Dylan, i on capta l'ànima de la Mediterrània i de les muntanyes de la seua vora. Amb una senzillesa complexa que aconsegueix atrapar a tota classe de públics.

El segon i darrer disc ho va treure trenta i tres anys després, pot ser perquè sabia que era molt difícil eclipsar el primer. Tot el que va gravar en minidiscs com a projectes de cançons s'ho va passar a Pau Roca, el de La Habitación Roja, i Litoral, que espere faça un bon ús d'aquesta herència.

Voldria acabar amb els versos que va escriure V. Martí d'Altea i que són el principi de la cançó «alceu-vos, xe, que ja és de dia/sent», del disc «Brossa d'ahir»: «Sent la nit en la pell/la mar en els ulls/els núvols en el cervell/i el teu estrany estimar/el sent com un ocell volar». Descansa en pau, amic. I gràcies per tot.